El calamar, el control parental i la qualificació per edats

Nens i nenes d’infantil i primària jugant a pica paret al pati. Dos “franctiradors” situats al costat del pati "disparen" contra els que es mouen. Els perdedors es tiren a terra fent veure que estan morts. En un altre pati, nens i nenes de 4t, 5è o 6è que ja no jugaven a pica paret, hi juguen de nou, però ara li diuen llum verda, llum vermella, el nom que rep aquest joc tradicional infantil a Corea. 

En tots dos casos parlem del mateix, infants que imiten els jocs de la sèrie El juego del calamar. Una sèrie amb violència explícita qualificada per a majors de setze anys, però que nens més petits han vist, ja sigui directament a través de Netflix, a YouTube o a les xarxes socials. 

Els mitjans de comunicació s’han fet un ampli ressò de la polèmica sorgida pel fet que nens —sobretot de primària, però també d’infantil—, estiguin imitant jocs de la sèrie perquè això vol dir que d’una forma o d’una altra, n’han tingut accés a les imatges. La majoria de psicòlegs, sociòlegs o educadors a qui s’ha donat veu aquests dies a televisió, ràdio i premsa coincideixen a alertar sobre els efectes nocius que pot tenir en infants encara en ple procés maduratiu consumir contingut audiovisual violent. A més, segons l’edat, encara no diferencien bé entre realitat i ficció, i es queden amb l’anècdota, i els valors que transmet la sèrie no són els més adients. 

Aquesta situació posa a sobre de la taula un problema important: l’absència de control per part de les famílies sobre el contingut audiovisual que consumeixen els nens i les nenes. 

Hi ha qui afirma que amb la multiplicitat de pantalles des de les quals podem accedir a contingut audiovisual, és impossible controlar-ne l’accés. I fàcil no n'és, però el cert és que totes les plataformes i dispositius ofereixen sistemes de control parental, i que és feina de les famílies saber com funcionen i implementar-los. 

En aquesta línia, el president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, Roger Loppacher, insta a les famílies a no deixar veure aquesta sèrie als menors d'edat pel contingut perjudicial que conté, i les encoratja a utilitzar aquests sistemes. En el cas de Netflix, en aquesta pàgina del seu web explica com fer-ho, a més de la qualificació per edats que segueix. 

Però com el control parental tecnològic pot fallar, el millor és acompanyar-los. Un infant de primària que ha pogut veure la sèrie d’amagat de la família, o fragments a través de Tiktok o YouTube vol dir que ha estat massa hores sol i amb accés a un dispositiu sense cap tipus d’acompanyament adult. 

D’altra banda, no hem d’oblidar que cal respectar i d’ensenyar a respectar la qualificació per grups d’edat dels continguts audiovisuals. Roger Ballescà, psicòleg i psicoterapeuta recorda que “preservar els nens i nenes d’allò que no és apte per a la seva etapa formativa és un dels drets de la infància, i veiem com està sent permès, conegut i assumit pels pares atemptar contra aquest dret”. 

Tots hauríem de conèixer-ne la senyalització, perquè ens orienta sobre què hi ha al darrere de la qualificació assignada a una sèrie, pel·lícula, programa de televisió, etc., i respectar-la, perquè és una obligació cap als nostres fills i filles. Qualsevol pel·lícula, sèrie, documental... ha de portar una qualificació per edat abans de la seva estrena.

La normativa d’àmbit nacional i estatal que ho regula és diversa, però els criteris de classificació per edats analitzen les mateixes variables: 

- Violència: freqüència i intensitat, grau de versemblança i d’explicitació, i representació en positiu o en negatiu dels actes de violència. 
-  Sexe: representació, freqüència i explicitació. 
-  Por i angoixa: reiteració de situacions susceptibles de provocar aquestes reaccions i el grau potencial d’afectació als menors. 
-  Drogues: presència i representació. 
-  Discriminació, racisme i xenofòbia: presència i sanció en el relat d’aquest tipus de comportaments. 
-  Llenguatge groller: freqüència, intensitat i naturalesa de les expressions. 
-  Conductes i valors incívics: presència i sanció en el relat. 

Segons aquests criteris, les categories d’edat ja les coneixem, i totes tenen associades un pictograma que ha d’aparèixer juntament amb la descripció del contingut en el cas de les plataformes: 

• especialment recomanat per la infància, 
• apte per a tots els públics,
• no recomanat per als menors de 7 (especialment recomanat per la infància), 
• no recomanat per als menors de 7,
• no recomanat per als menors de 12, 
• no recomanat per als menors de 16, 
• no recomanat per als menors de 18.

Font: https://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2010-2728 

Si a casa els habituem a reconèixer els pictogrames quan consultem el catàleg de la televisió a la carta, i els expliquem que vol dir cadascun i per a què serveixen, els estem educant i protegint a la vegada. Perquè si un dia hi accedeixen sols, sigui qui sigui el dispositiu, tindran eines per discriminar i saber que si escullen un contingut pel qual no estan preparats, potser veuran alguna cosa que no els agradarà. 

Eduquem la mirada crítica, perquè no sempre els podrem protegir, però la preparació que els hi donem els acompanyarà sempre.