Pregunta. Com es gesta i neix el Manifest Infància i Pantalles?
Resposta Anna. El naixement va ser agrupar persones d'àmbits professionals diversos, algunes conegudes, algunes amigues, amb les que ja havíem coincidit amb altres temes perquè a totes ens inquietava que no hi hagués una reflexió feta sobre el món digital i la petita infància. Totes teníem en comú la petita infància i el treball lligat d'alguna manera amb els àmbits digitals i en la prevenció. Va ser unir reflexió i esforços per generar el manifest. I va ser una feina fora de les hores de treball, dedicant-hi dissabtes i diumenges, i tirant molt de WhatsApp i de Drive.
Resposta Dominica. Si em permets, la que va pensar a fer-ho va ser l'Anna, que ens va anar trucant, i nosaltres, tot i que tothom està molt enfeinat, ens vam il·lusionar.
P. Amb quin objectiu el porteu endavant?
A. L'objectiu en presentar el manifest era donar a conèixer aquesta valoració que el grup d'11 professionals que hi participem tenim sobre les pantalles en la primera infància, per fer com una parada i dir: reflexionem com a societat, els diferents estaments, l'àmbit polític, l'àmbit d'empreses que generen productes (perquè també hi ha molt suposat producte infantil que es comercialitza per nadons i per criatures molt petites), aturem-nos i mirem quina informació hi ha sobre aquest tema, mirem que ens diu la recerca científica, i busquem canals i alternatives per fer arribar aquesta informació a tots els implicats.
És a dir, tots els serveis de pediatria i les àrees bàsiques de salut han de tenir tots els pediatres sensibilitzats. Tots els serveis socials d'una població haurien de tenir els instruments per indexar quan hi ha un abús de pantalles, perquè pot ser una forma de maltractament infantil, perquè estem fent desistiment de la responsabilitat adulta sobre una màquina, connectada a internet de vegades, i que té aquest algoritme terrible que després de veure uns dibuixets sense cap problema et poden arribar unes imatges que no desitges que el teu fill vegi. Estem parlant d'infants molt petits que saben regular les seves pantalles amb moviments simples, però que precisament per això enganyen a la població no informada fent-nos pensar que els nens dominen aquesta tecnologia, i són nadius digitals perquè ja tenen una disposició.
Per tant, què preteníem? Convocar aquesta necessitat de parada, de reflexió, i crec que això ho hem aconseguit en l'àmbit de Catalunya. Després el manifest l'hem traduït al castellà, a l'anglès i a l'eusquera perquè hi ha hagut comunitats d'altres llocs que s'han interessat, i hem estat en contacte amb entitats en l'àmbit d'infància, moltes de Catalunya i algunes de l'estat espanyol amb les quals tenim possibilitats de sinergia amb els temes, amb l'enfocament, com amb vosaltres amb l’eduCAC que estem encantats.
P. I a qui adreceu el manifest?
A. Nosaltres el manifest el vam adreçar conscientment a institucions i entitats que treballen amb les famílies, o directament amb la infància, per despertar consciència, per donar informació de les recerques que hi ha, i perquè hi hagi mobilització i transformació en l'àmbit social, comunitari, empresarial, per no deixar a les famílies sent les últimes que han d'estar dient “doncs renuncio a les pantalles per estar amb els infants”, quan ja ho tenen de vegades prou complicat per conciliar la seva vida laboral i familiar. El manifest no el vam adreçar a les famílies, perquè creiem que són la darrera baula que ha d'aconseguir aquest objectiu de ser conscients i, per tant, de no utilitzar tant els dispositius digitals.
P. Esteu satisfetes amb les adhesions que ha aconseguit el Manifest?
A. Sí, s'han adherit més de 100 institucions i entitats de diversos tipus, tant de l’àmbit públic com el privat. També cal dir que no tot ha nascut amb el Manifest, ja n’hi havia un interès, per exemple molts ajuntaments que tenen responsabilitat directa sobre les seves escoles bressol s’han preocupat molt de formar les educadores de 0-3 en aquest tema... Ja hi havia un interès i una inquietud de persones i institucions per aquest tema. I el Manifest ha servit per donar una campanada que ens ha fet pensar d’una forma més transversal, no només des d’educació i salut, si no que això ha de ser molt més comunitari i transversal.
P. Quin camí ha de seguir el manifest?
A. Nosaltres tenim molta clar que l'equip del manifest ja ha fet el que havia de fer. I ara el que volem és seguir-lo movent i que la societat a escala d'entitats i institucions d'infància tinguin diàlegs transversals amb la indústria, amb la publicitat... per deixar de normalitzar que un infant tingui pantalles en qualsevol sèrie de la televisió pública, com passa també en la publicitat. L’objectiu és que això vagi arribant i tothom s'ho vagi fent seu, com una onada en un llac, que vagi arribant a moltes institucions i que se sentin interpel·lades i modifiquin els seus codis de funcionament, de producció, de distribució, perquè deixi de ser normal aquest comportament.
Si les famílies van rebent aquests inputs, d'un cartell al CAP, que el pediatre t'ho pregunti, que a l'escola bressol et donen idees, que a la televisió o a internet trobes publicitat sobre això, i deixes de veure que les grans empreses es publiciten dient que el moment de felicitat familiar és quan cadascú té el seu dispositiu familiar particular, ja ni tan sols compartit! Si això deixem de normalitzar-ho perquè tots plegats ens hi posem i ens hi sensibilitzem, el manifest haurà arribat allà on volíem.
P. Què és el que us va fer centrar-vos en aquesta etapa?
A. Jo em dedico com a mestra i pedagoga a assessorar centres educatius i a grups de famílies i associacions de mares i pares, i em va cridar poderosament l'atenció el contrast entre allò que em deien les educadores d'escola bressol o d'infantil segon cicle, sobre com els nens anaven perdent capacitat de llenguatge i presentaven un desenvolupament més lent, menys tonicitat muscular, menys capacitat de relacionar-se i solucionar els problemes de la vida quotidiana..., això d'una banda, i de l'altra, per part de les famílies, el recurs facilíssim que cada vegada s'imposa quotidianament a hores d'àpats, a hores de fer dormir, per passar una rebequeria o una enrabiada entre germans... d’utilitzar les pantalles de forma totalment normalitzada.
El fet de tenir un peu a cada banda de la realitat i anar-la contrastant dia a dia amb la meva feina em va fer pensar que calia parar i mirar que estava passant, i a qui li falta quina informació i com podem respondre als drets dels infants que no tenen boca per demanar respecte.
D. Jo em vaig sentir interpel·lada perquè prèviament als disset anys que porto com a responsable d'aquesta unitat, n’havia treballat quinze en un servei d'atenció precoç, i aquesta etapa és tan sensible, on tots els inputs són tan importants pel que fa a la relació que s'estableix amb els infants... em semblava el col·lectiu més vulnerable. Això, sumat a què la meva germana fa de logopeda amb un CDIAP, i vas escoltant les persones que hi treballen, i es queixen dels retards del llenguatge, de les dificultats de mantenir l'atenció i l'ús excessiu de mòbils, tauletes, i tota aquesta mena de dispositius.
P. Som conscients les famílies del que implica la introducció de la pantalla en etapes primerenques? S'estan introduint molt i massa aviat en la petita infància?
A. S'ha normalitzat l'ús de dispositius per part dels infants, però també ens preocupa l'ús i l'abús dels dispositius digitals per part dels adults que tenen cura d'aquests infants, que fa que no puguin prestar l'atenció que requereixen les criatures. No és el mateix donar el pit contemplant el teu infant o adormint-te quan ell es relaxa, que immediatament que te l'has posat al pit engegar un dispositiu per distreure't perquè el missatge és "què avorrit és estar amb tu".
Si això comença quan l'infant és molt petit, d'aquí continua que quan menja segueix tenint la pantalla, o que quan necessitem fer qualsevol cosa, la pantalla és la mainadera digital, i ens preocupa molt en la construcció del vincle aquesta resta d'atenció que els adults tenen perquè l'estan prestant als dispositius.
D. De fet, ja hi ha estudis de fa molts anys, per exemple, l'Acadèmia Americana de Pediatria no recomana ús de dispositius digitals abans dels dos anys a partir d'un estudi que es va fer a més de mil pares i mares, a finals dels 90 i després es va replicar en 2007. El que feia era estudiar el nivell de comunicació d'un adult respecte de la seva criatura amb la televisió encesa o apagada, i es va veure que dequeien un tant per cent elevadíssim de paraules. Van fer una sèrie de registres, i van veure que al cap d'uns anys els infants que havien estat exposats a més determinades hores de pantalles diàriament, presentaven un 10% de problemes d'atenció. Això no vol dir que tinguessin hiperactivitat a causa d'aquesta exposició, però sí que hi havia més dèficit pel que fa als processos atencionals. I com aquest, cada vegada hi ha més estudis que s'estan replicant de com poden afectar les pantalles a tots els processos d'atenció. I en referència al que deia l'Anna, un adult que es comunica amb el seu fill i que la comunicació ja és fragmentada perquè tens estímul distractor, evidentment tot el que és la seqüència del llenguatge queda interrompuda i no flueix de la mateixa manera.
P. De quina manera aquesta informació podria arribar a les famílies? Els qui ens dediquem a la divulgació sobre l'educació mediàtica estem donant el missatge adequat?
D. Jo crec que el missatge s'ha de treballar en diverses àrees: allà on van la criatura i les famílies és on ha d’haver-hi una informació visualment atractiva: als CAPS, a les llars d'infants, al transport públic, a les farmàcies, als supermercats, és allà on hi ha d'haver la informació. Perquè si no el que passa és que de vegades veiem les presències absents, que vas al parc i veus als adults amb els seus dispositius, i el nen sí, potser no té cap dispositiu, però està allà sol, avorrit, saltant perquè no sap què fer.
També penso que des dels ambulatoris i de les llars d'infants cal ajudar a les famílies a tenir un pla d'ús de les TIC familiar. Això ja se n'està parlant molt sobre tot als EEUU: com utilitzaré les tecnologies a casa meva? Quan puc i quan no? Quins espais poden ser lliures de tecnologia i on el que sigui important és la relació? Hi ha una sèrie de normes que tenim molt clar que si s'afavoreixen i la família ho entén, després de natural ja surten, però s'ha de pensar i s'ha de crear, perquè avui en dia tot és tan immediat, que al final som tots els que estem super enganxats.
P. Cal també una reflexió de l’ús de pantalles en l’àmbit escolar?
A. En l’etapa 0-3 i 0-6, on les necessitats dels nens són moure's, jugar, descobrir l'entorn, descobrir-se entre ells... seure i estar amb la vista fixada i la ment capturada per una pantalla no és una necessitat bàsica. Si els mestres no tenen aquesta informació, com que viuen en aquesta societat que normalitza l'ús de pantalles perquè tranquil·litza als infants, utilitzen les pantalles. Però en realitat confonen un infant quiet amb un infant tranquil, i això s'ha d'informar també als docents, que això que suposem que deixa als nens d'una aula tots tranquils no és ben bé així.
D. De vegades parlant amb mestres et diuen que arriben a P3 sense saber agafar un llapis per dibuixar perquè no estan acostumats. També ens diuen molts psicòlegs que treballen al CSMIJ que els nens estan deixant de fer joc simbòlic, quan jugar amb joguines és el que ajuda al fet que aprenguin rols socials i que aprenguin a elaborar les seves tensions, les seves emocions. L'adult es comunica parlant, i l'infant jugant i dibuixant i, per tant, això té una incidència també en l'àmbit de creativitat: els nens d'avui en dia no s'avorreixen. Ni els adults ens sabem avorrir, ni als nens els permetem aquesta estona perquè surti la creativitat. Per tant, és el que deia l'Anna, per desconeixement hi ha la falsa idea que són nadius digitals, però tenen les mateixes necessitats ara que fa 20 anys: necessiten la presencialitat i el vincle per construir-se a ells mateixos. Aquesta pobresa de llenguatge afecta a part del coeficient intel·lectual i a com s'explica ell mateix les emocions i com tolera l'ansietat o altres coses de la vida. Cada vegada assistim més (i això té a veure amb el sobreús de les xarxes socials), a adolescents i preadolescentes amb unes dificultats de regulació emocional impressionants, que no saben tolerar la frustració a coses quotidianes, perquè es distreuen en comptes d'elaborar-ho, pair-ho, enfadar-se o estar tristos. Tenim nens de 8 anys que venen perquè estan enganxadíssims al mòbil, i per tant això s'ha de treballar amb els pares, però aquesta és una unitat especialitzada i atenem únicament els casos més complexos. Des del 2009 que en vam començar a rebre amb motiu de consulta la valoració d'addicció a videojoc, ha anat in crescendo. I en aquest sentit, els jocs d'aposta i els videojocs van a la par.
P. Tots els casos que reps a consulta són addicions, o de vegades els pares senzillament no saben com afrontar un ús excessiu a casa?
D. Sí, moltes vegades hi ha aquest desconeixement de si és una cosa o altra, però la línia és molt fina. I la qüestió és que s'intervingui aviat. Els casos més lleus ja s'atenen al CSMIJ, però de vegades hi ha casos complexos, on es barreja també patologia psiquiàtrica, i llavors la cosa es complica. Però en tot cas, quan abans s'atenguin millor, perquè abans podran els pares posar les pautes necessàries per ajudar-los a tolerar la frustració i el conflicte, que moltes vegades passa per la supressió total de dispositius durant la setmana.
Quan en l'infant comencem a veure que hi ha signes d'alerta com ho són baixada del rendiment acadèmic, la pèrdua d'interès per fer activitats que abans gaudia com ara activitats extraescolars (deixo d'anar a guitarra perquè em fa mal la panxa, em quedo a jugar, i vaig perdent l'interès per fer aquestes coses, o per sortir amb amics, perquè molts adolescents diuen que per estar allà xatejant, ja prefereixen quedar-se a casa). Quan comencen a haver-hi tots aquests signes, sumat amb unes dificultats de regulació quan se li priva de fer aquesta acció, hem de posar mecanismes per ajudar-lo. I cal ajudar també als pares a suportar el conflicte, sempre treballant amb tècniques motivacionals, tant amb l'infant com amb l'adolescent. Perquè si ell realment no s'adona que té un problema, el que farà és canviar de tipologia d'aplicació. Per tant, no és una qüestió de prohibició, sinó d'anar tot junts i enfocar-lo amb els seus objectius vitals.
P. I amb els petits com detectaríem un problema de sobreús?
A. En l'etapa 0-6 el problema és que no hi ha encara aquestes conductes més tipificades com amb els adolescents, però sí que te n’adones perquè observes una criatura de dos tres anys amb una inquietud excessiva. Són infants que quants els hi dones algun element de joc o entren en una sala amb joguines o amb una proposta de joc, o senzillament l'armari de les carmanyoles de la cuina, tenen una inquietud molt gran, de manera que no poden estar més que pocs segons fent atenció a la proposta. Tenen una inquietud que els fa tocar i deixar totes les coses. 
Això és un símptoma que ens està informant que d'alguna manera el seu cervell ha anat agafant aquesta velocitat i no té la quietud necessària per gaudir. Perquè una criatura petita pot ser molt tossuda en fer encaixar unes peces o fer un trencaclosques o fer farinetes a una nina..., però, en canvi, no tenen ni la serenitat ni la permanència sobre els seus objectius. Després també són infants que qualsevol cosa que els frustri una mica, entren ràpidament en una espiral de plors, passen de 0 a 100 amb qualsevol petita ensopegada i això també ens està dient què li passa. I també són infants que tenen un desenvolupament molt endarrerit del llenguatge. Abans dels 3 anys han de dir un nombre significatiu de paraules i s'han de poder comunicar i fer-se entendre, i hi ha famílies que com que s'han acostumat, entenen el que vol dir el seu fill, però no l'ajuden a fer que expressi en paraules les necessitats o les coses que vol comunicar-nos,
Tot això són pautes d'observació que ens estan dient amb aquests infants petits que alguna cosa està passant. I només que els adults regulin l'ús que els adults fan dels dispositius digitals, de la televisió sempre oberta, de sempre música sonant, de deixar a la criatura amb el telèfon... tan sols que la família reguli alguna d'aquestes coses ja hi comença a haver algun canvi. Hem de pensar que en criatures molt petites els CDIAP ens diuen que en 15 dies de privació de pantalles, hi ha un reset total, un canvi d'actitud enorme. Ara, aquests pares que han de fer la parada total, necessiten un bon suport professional, molta informació i moltíssimes alternatives per no estar temptats d’utilitzar la pantalla.
P. Existeixen dades d’afectació de problemes amb pantalles en aquesta etapa tan primerenca?
A. No, no les tenim però en els CDIAP ens diuen que cada vegada hi ha més diagnòstic de TEA en criatures molt menudes. No ho correlacionem, però és molt significatiu que una cosa passi alhora que l'altra.
P. Els pediatres poden detectar aquesta situació en una visita de revisió? Perquè potser els pares no se n’adonen fins que el problema no és molt gros i evident.
D. Doncs s'hauria d'introduir dintre del control del nen sa perquè això passés, igual que els temes de l'alimentació i de la son, que aquest també és un altre tema , com afecten les pantalles a la son. S'haurien de introduir preguntes sobre ús de pantalles de mares i pares, l’ús compartit a casa i l’ús per part dels infants.
A. I a les escoles bressol i als espais d’interrelació que freqüenten les famílies amb infants, les mateixes educadores que veuen arribar infants molts petits al cotxet amb un dispositiu digital a les mans ho haurien de poder dir. S'ha de saber dir ben dit, per no confrontar ni culpabilitzar a la família, però s'ha de poder dir què està passant en el cervell de la criatura pel fet de tenir-la quieta tanta estona, quan un infant el que necessita és moviment i moviment lliure. Un infant que s’ha bellugat prou té la capacitat d’aguantar una estoneta de quietud, però si el tens tot el dia parat quiet davant una pantalla, li hauràs de seguir donant el mateix per tenir-lo quiet.
Per tant, tots aquests serveis on hi ha famílies haurien de tenir aquesta bona manera d’informar de que això no és el que li convé a la criatura, que això és el que et convé a tu. Com ho fem perquè aquesta criatura que ara per necessitat ha d'estar-s'hi quiet, s'hi estigui? Quines alternatives tens? I després, de seguida que puguis, deixa'l al moviment lliure.
P. Les famílies sí que es preocupen per aquest tema, però a la vegada costa actuar, potser perquè no es veuen capaços de prendre mesures. Què podem fer per ajudar a integrar l'educació en pantalles a casa?
D. En línia amb el que dèiem abans, és per això que ho han d'integrar els professionals que atenen aquestes criatures en la petita infància, això és clau. A part que hi puguin haver campanyes de sensibilització, que també ajudaria moltíssim perquè la gent s'ho mira, l'adult necessita una figura de vincle que li vagi preguntant, que vagi solucionant dubtes, perquè el discurs de la por de vegades et fa reaccionar, però després manquen eines per tolerar justament el conflicte que genera.
P. Quin missatge creieu que és el fonamental per als pares i mares pel que fa a l’educació en l’ús de pantalles?
A. En l’etapa 0-3 cal saber molt bé com ha de ser el desenvolupament d'una criatura, què ajuda a fer que aquest desenvolupament sigui sa i vagi endavant, i què l'està entorpint. Cal explicar molt clarament com els dispositius digitals, la manca d'atenció i la manca de moviment lliure entorpeixen un desenvolupament sa. De 3-6 podem introduir dispositius digitals, perquè ja hi són de fet, però d'una forma molt mesurada i molt controlada, és a dir, els nens poden veure fotografies i vídeos que els pares han fet, no de forma immediata (no gravo i t'ho ensenyo), però sí que és un bon exercici de vincle familiar mirar-nos les fotografies del Nadal passat, per exemple, i fem memòria, i fem llenguatge, i fem vincle familiar. Aquesta és una activitat plaent que durant 10-15 minuts una criatura de 4-5 anys pot fer. I, en tot cas, començar-li a introduir el gaudi de l'oci digital sempre acompanyat, sempre limitant el temps, i com fem amb els aliments: quan introduir els aliments nous busquem que siguin de qualitat. Doncs els primers inputs d'oci digital d'una criatura haurien de ser molt seleccionats: quins dibuixos posem, quins valors tenen, quina velocitat tenen, què hi ha al darrere de la productora, quins objectius pretenen. Hem de seleccionar molt bé i introduir-los en períodes curts de temps i acompanyats.
D. Amb nens i nenes més grans, hem d'establir pautes de negociació de temps d'ús, i també introduir controls parentals quan comencen a estar més sols amb la tecnologia, per evitar que els apareguin determinats continguts. A més de controlar el temps d’ús, han de demanar permís per utilitzar els dispositius digitals, no poden tenir lliure disposició, cal que demanin permís i cal establir un pla d'ús familiar de les tecnologies. I sempre com un complement a la presencialitat, a les activitats a l'aire lliure, i a fer activitats en família. Els àpats han de ser sense pantalles, i cal controlar molt l'hora d'anar a dormir de les criatures. També és molt important que els mòbils estiguin fora de les habitacions, i promoure la lectura de contes, que això té efectes positius en l'àmbit del llenguatge, de rendiment acadèmic, de creativitat. Hi ha tota una sèrie de possibilitats que si els pares les poden oferir i tenen clara la línia, són molt importants.
També cal tenir present que quan comencin a utilitzar videojocs, eines com el CODI PEGI són insuficients, són una eina orientativa important, però insuficient perquè no t’expliquen el contingut real de com es relacionen els personatges entre ells. Hi poden haver videojocs fantàstics, però també d'altres que promouen valors bastant descarnats. És important que els pares sàpiguen a què juguen els seus fills, i el videojoc millor primer de forma compartida, i com una cosa complementària a totes les activitats que ha de fer la criatura amb la seva vida quotidiana.
A. Hi ha una recomanació que crec que podem fer també, i és que els usos dels dispositius digitals tendeixin a no ser sempre de consum passiu. És a dir, no veiem pelis, consumim videojocs i aplicacions i dibuixos i el que sigui únicament, sinó que també ens servim dels dispositius digitals per generar en família alguna cosa, de forma que estem transmetent el valor que no som simples ciutadans consumistes, passius, que ens empassem el que triem, sinó que gràcies al nostre dispositiu digital per exemple podem gravar una cosa que veiem entre tots els de casa i li regalem a la tieta per felicitar l'aniversari. Avui en dia, amb qualsevol aplicació d’intel·ligència emocional els nens poden fer dibuixos a llapis o ceres, els pots escanejar i fer uns dibuixos animats. És a dir, hem de ser creadors per compensar tota aquesta tendència passiva consumista que domina la societat. Aquí la família des dels 4-5 anys pot fer aquest gir a la utilització de dispositius.
P. Sovint les famílies volem una regla màgica que ens serveixi per controlar el temps d’ús. Què els hi podem respondre?
D. A la guia interdepartamental Les tecnologies digitals a la infància, l'adolescència i la joventut, vam arribar a un consens quant als temps d'usos, però és orientatiu, perquè dependrà de la maduresa del nen. El que sí que vam tenir clar és que de 0-3 cap mena de pantalles, de 3-6 màxim mitja hora diària acompanyats i amb programes de qualitat i tampoc per sistema cada dia sinó orientativament; de 7 a 12 una hora màxim (i les estadístiques ens diuen que estem quintuplicant les xifres; un nen amb edat preadolescent passa més hores en pantalles que a l'escola, ja tenim dades concloents que ens diuen això).
I a partir de 12, negociar. Cal tenir present que el fet que l'adolescent tinguin un mòbil no vol dir que hagi de tenir un telèfon intel·ligent que pugui connectar-se en qualsevol moment del dia, sinó que més aviat potser únicament s’ha de poder connectar quan hi hagi WIFI, i també fora bo signar un contracte on s’indiqui quan podrà utilitzar-lo. El mòbil no ha de servir per desconnectar-se del món. Més endavant pot tenir el WhatsApp per connectar-se i quedar amb els amics, però valorem quan pot tenir Instagram, quan pot accedir a YouTube, i quan pot a accedir a altres aplicacions. Justament, sobre això hi ha un estudi que, mostra que pel que fa a l’ús de les xarxes socials, l'edat de més risc és en preadolescents, 12-13 anys. En aquest estudi longitudinal s'ha vist que els usuaris que li dediquen més hores a les xarxes socials tenen canvis a escala cerebral. I són canvis que tenen a veure amb totes les àrees implicades en la regulació de les emocions. Aquests canvis estan comprovats amb ressonància magnètica, i en un any de diferència.
A partir de 15-16-17, amb els adolescents, els estudis ens diuen que no hi ha tanta afectació en els processos atencionals, per això, pel que fa a les xarxes socials, sobretot cal protegir als preadolescents.
P. Han començat les vacances d’estiu, i això vol dir més temps lliure pels nens i nens, i més maldecaps per les famílies. Quins consells ens donaríeu per no recórrer a les pantalles (o no tan sovint)?
A. Jo estructuraria el consell en tres eixos:
- la teva serenitat: si pretens quan tens els fills a casa funcionar igual que quan estan a l’escola, no podràs. Per tant, t'has de proporcionar moments o estratègies en les quals puguis estar el màxim de serè i puguis planificar el què passarà, que siguis proactiu, no reactiu, fins allà on puguis.
- alternatives: és a dir, què tenim preparat, perquè que si m'avorreixo engegar una pantalla no sigui immediat: es pot fer un llistat amb els nens de coses que ens agradaria fer aquest estiu, a casa, o on sigui, tenir un llistat enorme d'alternatives.
- comptar amb la tribu: no pretenguis fer tu sol, mare o pare, el que és impossible perquè no ets un heroi, i acabaràs malalt dels nervis a l'estiu, quan tu el que vols és relaxar-te. Comptem amb els amics, amb els germans grans, amb els veïns, amb els avis, busquem tribu.
D. En aquesta línia, planifiquem-ho des de l'inici. Pensem una miqueta com ens agradaria que fos aquest estiu per no passar-nos-el tot enfadat. Regulem l'ús. Les pantalles poden ser-hi, perquè no, però una estoneta quan ha acabat el dia. Perquè si els infants i els preadolescents tenen molt clar quan s'ha d'utilitzar, i això s'enfoca bé des del principi, ho respecten. Deixem que flueixi la creativitat i que es barallin i que facin les coses normals del dia a dia. I com més ocupats estiguin amb activitats d'estiu, millor, perquè també menys enganxats estaran. I respectem les hores de son, que amb això som insistents, però perquè veiem que passa factura tant pel que fa a problemes d'aprenentatge com emocionals.
P. I ja per acabar, què opineu de la decisió de les vuit escoles del municipi de Greystones, a Irlanda, que han acordat un codi voluntari sense telèfon intel·ligent per als nens de primària?
A. Si el que es fa en aquest municipi d’Irlanda, que no ho sé segur, és procurar que els nens no tinguin mòbil propi (perquè el dispositiu l'has de demanar, fins i tot l'adolescent que va a l'institut no és d'ell, l'ha comprat la mare o el pare, que li'l deixen amb unes condicions d'ús), és un acord que em sembla meravellós, i sé que a Catalunya hi ha algun municipi amb escoles molt canyeres i que han agafat aquest exemple i que el curs vinent volen començar a moure una cosa d'aquest tipus. No per prohibir, sinó per crear consciència i crear tendència.
Cada vegada és més important comptar amb la tribu. Els pares i mares sensibles busquen altres que siguin com ells i comencen a pressionar, per exemple, perquè l'escola no utilitzi segons quins dibuixos, o ja busquen escoles que no introdueixen les tecnologies a primària sense control, o busquen que en el grup d'amics, portem entre tots joguines perquè no hàgim de recórrer al mòbil. Això ja s’està aconseguint en petits cercles, i ja hi ha també aquí hi ha centres que volen protegir als infants perquè el pas a l'institut sigui lliure de mòbils el primer i/o segon trimestre. I si tens a la gent sensibilitzada, és més factible que el teu nen no se senti tan rarot, perquè que una família resisteixi sola amb els seus principis és complicadíssim. Potser encara no és significatiu estadísticament, però s'ha d'anar per aquí.
D. A Manresa estem elaborant una sèrie de decàlegs i també anem en aquesta línia de retardar-ho. Perquè hauríem d'anar a la una els departaments de Salut i d'Educació, perquè una cosa és el que veiem a les unitats especialitzades i una altra són les polítiques educatives que van cap a una altra banda. Sobre el tema del mòbil, jo, com a consell per les famílies, recomano que s'esperin a donar-lo al final del primer o del segon trimestre, perquè així veuran com comença el curs, i si hi ha canvis, no els podrem atribuir a l’ús del mòbil. I no es tracta d'estar en contra de la tecnologia sinó fer-ne un ús responsable. La tecnologia, els videojocs, els serious games, tenen moltes virtuts... però cal fer-ne un ús responsable perquè ens vagi a favor, i no creem nanos amb problemes físics, visuals i de salut en general.
Amb tot el que té a veure amb les tecnologies, molts cops els adults ho veiem amb boira perquè sovint no ens considerem tant tecnològics, però és com qualsevol altre tema de criança. És com l'infant que deixem a la llar d'infants perquè a casa no me’n surto amb que mengi. Desdramatitzem i enfoquem amb bon humor, perquè al final, quan saben que no es pot utilitzar, els nens miren cap a una altra banda i fan una altra cosa però sense grans drames, simplement com una qüestió més de pautes del desenvolupament amb tota l'alegria del mon.
A l'Anna Ramis la podeu contactar a través del seu web, i també a les xarxes socials. Des del seu canal d'Instagram sovint resol dubtes sobre la primera infància i les pantalles, us deixem el darrer directe en aquest enllaç.
La Dominica Díez sovint fa xerrades per a les famílies organitzades per Xarxa Assistencial Universitària de Manresa, Fundació Althaia. La propera es farà per Zoom el dimecres 6 de juliol, en aquest enllaç trobareu la informació per inscriure-us. Al web de la Fundació Althaia també trobareu més informació sobre la prevenció de l'addicció a les pantalles.
L'Anna Ramis Assens és mare, mestra i pedagoga. També formadora i divulgadora, especialista en les relacions famílies-escola en l'etapa d'educació infantil. La Dominica Díez Marcet és doctora en psicologia i psicòloga clínica responsable de la Unitat d'Addiccions Comportamentals de la Fundació Althaia de Manresa. Tracta dependències tecnològiques a videojocs o a xarxes socials en nens i adolescents i també és professora universitària de la UB i de la UVIC-UCC.