Pregunta. Sembla que entre els joves la violència masclista, si és digital, tendeix a minimitzar-se, però el cas és que el mòbil s’ha convertit en un instrument de poder i de control. Quines són les red flags en entorns digitals que poden alertar les adolescents i ajudar-les a identificar una relació tòxica?
Resposta. Doncs mira, amb relació a les violències digitals, jo penso que una red flag que ens ha de fer saltar de seguida és quan t'està demanant les contrasenyes dels teus dispositius. Per mi aquesta seria la primera, la més bàsica. O que em demanés directament les meves contrasenyes de les xarxes socials o de WhatsApp per intentar controlar amb qui parlo, si parlo d'ell, si no parlo d'ell, si parlo amb una altra gent. I llavors estaria també molt atenta a si m'està demanant la geolocalització, si m'envia la petició d’”envia’m una geolocalització més una fotografia per comprovar on estàs i amb qui estàs. I després això aniria in crescendo. Hi ha adolescents que dormen tota la nit amb videotrucada posada per controlar que estan dormint. Això són nivells de control mai vistos amb joves, perquè abans si no hi havia convivència no es podia incidir tant en aquesta situació de control. Però és veritat que les noves tecnologies fan que estiguem 24/7 connectats de manera que possibilitem una altra esfera de control.
És molt important entendre que l'esfera digital pels joves no té aquesta perspectiva que tenim normalment els adults de dos mons que s'uneixen i es desconnecten, sinó que és tot un. És molt important que entenguem que per ells l'esfera digital és absolutament real, que és absolutament vivencial, que estableixen la majoria de relacions a través de les xarxes o que la reforcen i que, per tant, són ja d'una generació on no es pot desvincular l'esfera digital del dia a dia, d'allò que estan tocant materialment.
P. Tu que has tractat amb moltes dones que han patit violència masclista, com creus que hauríem de parlar amb les adolescents des de les institucions, la família, l’institut... per allò de “tu què saps”, “és la seva manera d’estimar-me”, “ell és així, no passa res”...
R. Ho troben natural perquè totes les generacions anteriors ens hem donat les mateixes respostes a l'hora d'autojustificar perquè no estem trencant amb aquella relació i aquesta necessitat de no veure-ho. Perquè al final és com que tu no pots assumir que una cosa tan gran, tan dolorosa t'estigui passant a tu. Sempre penses que això li passarà la resta, no? Som els adults els que hem transmès aquesta manera de pensar a les persones més joves i ens equivoquem moltíssim quan diem que les més joves estan pitjor del que hem estat nosaltres. De fet, hi ha una transmissió cultural, no és que ells estiguin vivint sols en un planeta i que s'hagi fet això de zero, sinó que ho hem fet nosaltres. Jo penso que la responsabilitat o que la pregunta correcta que ens hem de fer els adults és com és que no hem estat capaços d’erradicar aquesta violència masclista que hem transmès a les generacions posteriors.
Penso que és molt important que no se sentin jutjades perquè ens puguin seguir transmetent tota la informació de les coses que els estan fent mal. I quan ens diuen “és que tu no el pots entendre”, jo crec que una bona resposta és dir-li que sí que et puc entendre a tu, puc entendre el que estàs passant.
Aquí necessitem molta empatia, molta connexió amb l'adolescent per fer-li saber que això que està passant no és normal, però que tot i que no sigui normal, la resposta sí que ho és. Aquesta necessitat de protegir-lo, de minimitzar el dany, de fer pensar que és una història d'amor, això és pràcticament universal. Per tant, això sí que ho podem entendre i penso que ho hem de saber acompanyar.
P. Segurament, el més difícil és el primer pas de reconèixer la violència. Un cop en som conscients, recomanes documentar proves de l’assetjament digital?
És molt important mantenir ponts oberts sempre, és a dir que tu puguis parlar amb amigues teves, amb les teves iguals, companyes de l'institut, per exemple, amb qui estiguis fent activitats extraescolars, amb les teves amigues de tota la vida, també amb la teva família, i que a més a més sàpigues que, per més que et digui que esborris converses de WhatsApp o converses d'Instagram, és molt important que tu conservis d'alguna manera tot el que t'ha dit, perquè en algun moment et pot servir. No pensant només si denuncies o no denuncies, perquè jo penso que la dicotomia no és aquesta, sinó que en algun moment hi haurà una disputa sobre la veritat, ja sigui en el terreny judicial o en el terreny social.
Conserva-ho, conserva-ho, perquè fins i tot tu mateixa en algun moment et plantejaràs “i si estic equivocada”, “i si no n'hi havia per tant”, “i si és que sóc jo que sóc molt sentida. Guarda-ho, guarda-ho perquè quan ho llegeixis de nou d’aquí a un temps, quan estiguis una mica millor, t’adonaràs que no vas exagerar gens.
P. Les enquestes recullen la tendència d’una part dels joves –més els nois que les noies– a certa involució ideològica. La darrera Enquesta de l’Institut Català Internacional per la Pau detecta que prop del 30% d’homes joves consideren que la violència masclista és un invent del feminisme i el 60% opinen que el feminisme està perjudicant les relacions entre persones de diferents gèneres. Com podem parlar amb nois que se senten atacats pel sol fet d’haver nascut homes? Que creuen que el feminisme ha anat massa lluny? O amb noies que pensen que fer respectar els seus drets i llibertats pot perjudicar la relació amb la parella?
Jo tinc un amor i devoció absoluta a les noies joves perquè penso que elles seran l'antídot contra l'extrema dreta, que és una cosa que ens fa molta falta per sobreviure en democràcia. I, per tant, estic molt orgullosa d'elles. Penso que se les critica i que se les pressiona molt, però que elles seran l'antídot contra tot això. Sí que és veritat que algunes d'elles necessiten encaixar en els canons del que s'espera d'elles com a noies i, per tant, necessiten d'alguna manera encarnar uns canons que no les beneficien i actuen contra els seus drets i principis. I sí que és veritat que entre els nois hi ha una espècie de nebulosa ideològica que els fa veure que són els perjudicats d'aquesta història, quan en realitat s'està parlant que hi hagi una retallada de privilegis i no de drets en el seu cantó a nivell de gènere.
I penso que malgrat que l'anàlisi que estan fent és completament erràtic i que és tan precís com el que creuen saber d'economia amb els criptobros --és a dir, tenen un desconeixement absolut i és un espai on es faran mal sí o sí--, penso que els sentiments que tenen són molt reals i com se senten malgrat que l'anàlisi sigui terriblement errònia és molt real. Llavors jo crec que és necessari atendre aquestes emocions per veure què és el que està passant allà perquè puguin arribar a veure la realitat. Perquè hi ha aquestes estadístiques que ens diuen 7 de cada 10 nois senten que en algun moment seran denunciats per assajament. I estadístiques que ens indiquen que un 80% de les dones no denuncien. Per tant, aquesta percepció que ells tenen és absolutament falsa. Ara bé, encara que sigui absolutament falsa, hem de saber que és una cosa que no combatrem amb dades, perquè no estem en el terreny de la realitat objectiva, estem en el terreny de la realitat emocional. I per tant, crec que és molt important que ens focalitzem aquí.
Si preguntéssim a les noies, estic segura que 10 sobre 10 tindrien por de ser agredides en algun moment, perquè és una cosa que portem de sèrie des que som nenes. Llavors, jo penso que s'està posant el focus en com se senten ells sense entendre que aquesta evolució sobre els drets de les dones i les nenes es dona per una situació objectiva de risc que hem estat patint durant tota la història de la humanitat. A partir d'aquí, tenim reptes grandíssims amb espais de radicalització. Què fem amb TikTok. L'escola no pot combatre TikTok, la família no pot combatre TikTok. Llavors, jo penso que hem de deixar espais on sí que es puguin agafar. Crec que hi ha una necessitat molt gran dels nois, sobretot, amb la idea del creixement personal. Pretenen ser millors.
El que passa és que pretenen ser millors en uns espais on els estan acompanyant a ser tot el contrari, i a obtenir diners molt ràpids. Jo penso que al final tot parla d'un perfil de masculinitat molt tradicional, de l'home com a proveïdor i de buscar diners ràpids, de buscar una visibilitat també ràpida. Tots aquests fenòmens com Amadeo Lladós i companyia (que té una querella per estafa piramidal a l'Audiència Nacional) no són referents de res, però com que l'aparença és que sí, és suficient. Aquesta idea de només cal que et creguis les coses, qui vol pot... i estimular molt les debilitats, les vulnerabilitats, les fragilitats dels nois adolescents que també existeixen i s'han de tractar. Els diuen que no has de ser vulnerable, has de ser fort, has d'aconseguir diners, fucking panza, això és de pobres. Clar, al final un cop has exaltat, has radicalitzat aquesta posició, el xoc amb la realitat és absolut, perquè el que t'han dit que tindries amb el que tens, té una distància tan brutal que només pots fer que t'estavellis del tot.
P. La sèrie Adolescence ens va descobrir tot un món de masculinitats tòxiques i d’incels, on els nostres fills i filles tenen accés quan encara són molt immadurs. Creus que els adults som conscients de la seva vida digital? Com a advocada, creus que caldria legislar per retardar l’edat d’accés a continguts digitals?
Mira, jo penso que és molt important que hi hagi un pacte jurídic, és a dir, que la llei faci una limitació de l'accés a les xarxes socials, sobretot, i l'accés a internet en general per evitar que entrin en contacte amb coses que no poden comprendre i que són altament nocives per a ells mateixos, no? De vegades sembla que no s'entén que donar accés a un mòbil és donar accés a tot el millor i a tot el pitjor de la humanitat. És a dir, a les criatures tu no els dones accés a ganivets de cuina quan són petits perquè saps que accidentalment es poden fer mal. Internet pot ser aquest ganivet. L'altre dia, justament, estava a urgències infantils a l'hospital i em sobtava moltíssim com tants pares donaven el telèfon mòbil perquè s'entretinguessin les criatures. I parlo fins i tot de nadons. No ho puc arribar a comprendre. Crec que és indispensable que, a més a més, hi hagi un pacte entre famílies, entre famílies que són conscients que un telèfon és una eina i és una arma i que, per tant, hem de tenir un accés controlat. Crec que si a nivell comunitari no veiem això de la mateixa manera, jo crec que hi ha moltes comunitats educatives que s'estan unint amb aquesta idea de no donarem un mòbil als nostres fills. Perquè, al final, tu saps que si tu no l'hi dones i ets l'únic que no l'hi dona i tots des dels 10 o 11 anys tenen telèfon mòbil, acabarà sent el raret i tu no vols que el teu fill sigui el raret. Llavors, cal un pacte dels pares amb qui estàs coeducant els fills i que hi hagi uns valors mínimament comuns. És igual que votis, com vegis l'univers, és igual, però sí que entenguis que això és un espai de risc pel teu fill i que intentis preservar-lo, i de retruc preservis la resta de nens.
P. En aquest sentit, creus més important, doncs, el pacte social que l’actualització del marc legal?
Jo penso que són les dues coses. Per això parlava d'un pacte jurídic, és a dir, una normativa que limiti l'accés. De fet les xarxes socials quan tu vas a registrar-te ja donen per fet que has d'estar allà sota control o que has de ser major d'edat. El que passa és que, com que és tan senzill saltar-te aquest pas i dir que tens una edat que no tens i ja està... Penso que ens quedarà aprofundir amb la identitat a internet en general. I que hauríem de tenir un registre de les nostres dades reals amb un carnet d'identitat o d'alguna manera que es pugui corroborar la identitat de manera fefaent i que, per tant, un menor no pugui accedir-hi. Els governs intenten legislar sobre el sharenting, sobre els nens que són influencers i tal, però clar, hi ha un segment molt important del marketing digital que va dirigit precisament a què es visibilitzin nens o adolescents, i productes que van específicament dirigits cap a ells i elles. Clar, això seria renunciar a un nínxol de mercat bastant important.
P. El darrer informe d’UNICEF sobre Infància, adolescencia y bienestar digital diu que 1 de cada 3 adolescents que tenen o han tingut parella afirmen haver patit violència digital com a mínim un cop al mes. Què et sembla aquesta dada?
És que em sembla que les dades poden ser baixes i tot. Jo crec que, en realitat, deuen ser força més altes. El que passa és que ni ho identifiquen com a violència, crec jo. Perquè conec casos molt recurrents. Per exemple de dir “un cop al dia a la sortida de classe m'envies la ubicació per saber on ets”, o “ et faig un seguiment de quan arribes a casa, et truco”, o “jo estic sortint, però tu has d'estar a casa, no surtis ni amb les amigues”; o fins i tot abans d'anar a classe, “fes-me una foto per veure com vas vestida”. Amb això ens hi trobem.
