Pregunta. En què consisteix el projecte que t’ha portat a ser guanyadora del segon premi dels XX Premis eduCAC?
Resposta Eloïsa. Jo sempre intento que els alumnes s'impliquin personalment, i un dia xerrant amb la Sílvia sobre altres qüestions, vam parlar sobre la identitat digital, i que podia ser realment un tema que els interessés, perquè forma part de la seva vida quotidiana. I vam estar pensant la manera de portar-lo a terme, i per fi vam trobar el curs i el moment idoni, el curs passant, durant el primer trimestre.
P. I com l'engegueu?
E: El plantegem a partir d'uns referents, els meus i els de la Sílvia, vam anar des del retrat fins a l'autoretrat i la reflexió sobre les seves pròpies selfies, i vam veure que hi havia molta desconeixença sobre aquests conceptes. També vam fer una cosa que penso que és molt bonica: la fotografia pot servir per conèixer-nos a nosaltres mateixos, i crec que aquest apropament a patir de l'art, per a obtenir un coneixement del jo, va ser molt important, sobretot en aquesta etapa de l'adolescència, una edat en què ells de vegades estan perduts, i no saben cap on tirar.
Resposta Sílvia: bàsicament és com treballem la identitat digital. En aquest món en què els joves estan enganxats al mòbil, que és com una extensió de la seva mà, treballem com podem explorar aquesta pròpia identitat, com podem extreure conclusions a través de la fotografia primer, i després del vídeo, i parlar dels beneficis i els riscos de compartir aquesta identitat a les xarxes socials. Bàsicament, aquest era l'inici del projecte.
E: I el vídeo final és com una espècie de reflexió final audiovisual de tot allò que ells havien anat reflexionant, perquè quan vam acabar la sèrie de retrats i autoretrats vam fer com una fitxa d'anàlisi del que penjaven ells a les xarxes, i això va donar peu a una taula rodona, i allí van començar a sortir diferents pors que ells tenien davant de les xarxes socials i l'ús que en fan de forma compulsiva, sense pensar. La idea amb la Sílvia era que fossin més conscients de què són les xarxes socials, de què poden treure'n, i de com fer-ne un ús més conscient, reflexionant-hi. Aquesta taula rodona no va donar temps a acabar-la amb una hora i ells mateixos van demanar una segona hora, i jo els hi deia, "voleu dir que donarà per dues hores?", però sí, la segona hora també va ser molt interessant. Tenien ganes de parlar, i de compartir aquesta inseguretat davant de les xarxes socials. No sabem si els haurà servit a les seves vides, però potser s'ho pensaran dues vegades abans de pujar una foto, i això estaria molt bé. I el vídeo és una síntesi de tota aquesta reflexió, que van fer per petits grups de treballs.
P. Quina resposta tens dels alumnes? Penseu que els hi manquen aquests espais on parlar d'aquestes coses?
E: Jo crec que sí. En el batxillerat després venen les proves PAU d'accés a la universitat, i tots els profes jo inclosa tenim l'ombra de les PAU que no ens deixa prou hores de llibertat per potser treballar uns temes molt interessants de forma intensa i amb una sèrie d'hores de dedicació, perquè sempre estem pendents del currículum i d'explicar tot el que hem d'explicar per les PAU. Jo crec que quan tu deixes aquest espai i temps perquè ells puguin defensar les seves idees i qüestionar el seu món, i que vegin diferents punts de vista dins del mateix grup classe, també els hi fa replantejar el seu mateix. Recordo que una de les coses que van sortir era "si tu no fas mal a ningú, pots penjar el que vulguis no?" Sí, però amb quin objectiu penges coses a la xarxa? Com fas la tria del que penges i el que no? Aquestes coses les vam pensar en grup, i jo no sé si en altres casos es dona aquesta oportunitat de reflexionar sobre les xarxes perquè hi estan moltes hores allà.
S: com a professora de l'escola d'art, m'adono que de fet la incidència més gran de les xarxes socials es dona en els joves entre els 16 als 24 anys, i és aquesta etapa és fonamental pel desenvolupament emocional. Si arran d'un taller com aquest hem estat capaços de comprendre l'impacte negatiu que pot causar aquesta addicció, jo diria, o aquesta sobreexposició constant, benvingut sigui. Al final es tracta d'aprendre coses de nosaltres mateixos, poder reflexionar i atrevir-nos a pensar de manera diferent, i entendre el món a través de l'art, i en aquest cas de la fotografia i del vídeo.
P. Penseu que l'activitat el bagatge que s'emporten de la matèria els ajudarà a ser més crítics en l'ús de les xarxes?
E: Esperem que sí, aquest era l'objectiu inicial. Clar, ara ja he perdut al contacte, perquè són a la universitat, però esperem que puguin tenir un ús més crític de les xarxes. Jo crec que l'art pot servir tant per tractar qüestions personals com socials, i crec que hem fet tot aquest recorregut des de l'art per representar-nos a nosaltres mateixos i saber una mica més qui som, no només una aparença externa, sino per saber perquè tenim aquests interessos, què ens mou a actuar. Aquesta coneixença l'hem fet a través del retrat i l'autoretrat, i això ens ha obert els ulls a comparar qui som realment o qui creiem que som en aquest moment de la nostra vida i què és el que pengem a les xarxes perquè potser no coincideix. En alguns casos coincidia, en altres no, i llavors si no coincideix potser a les xarxes estem mantenint un alter ego. I potser també els ha pogut servir per reduir la distància entre qui són a les xarxes i qui són a la vida quotidiana.
E: Penso que l'alumnat sobretot s'ho va passar molt bé en la part del retrat i l'autoretrat, en aquesta exploració personal. Quan tu treballes de forma apassionada i no només per la nota, sino per un interès personal, això es nota, i per això van sortir unes fotos espectaculars, sobretot quan ells es van disfressar. Hi havia un dels nostres referents, la Cindy Sherman, que es va fer molt famosa perquè ella es disfressava i qüestionava el rol de la dona, i en un dels treballs els hi vam donar l'oportunitat de disfressar-se per reivindicar alguna idea, alguna cosa que els hi preocupés o alguna idea que ells volguessin llençar al món. I van sortir molts temes. I això no és només aparença que és el que normalment surt a les xarxes, és una indagació personal sobre les seves inquietuds. O simplement els seus interessos personals. I van sortir unes disfresses molt maques que exploraven el joc, com per exemple el Che Guevara, Anna Frank..., i això és molt bonic.
S: en aquest apartat els hi vam plantejar bàsicament que parlessin d'allò contra el qual volien rebel·lar-se o volien criticar, i que això quedés reflectit d'alguna forma a les imatges. Alguns van reivindicar temes com la invisibilitat de les dones, altres el paper tradicional de les mares..., cadascú va agafar el tema que li va interessar més i els temes que els preocupaven ho van fer palès a través de les imatges. En definitiva, el que també buscàvem és la potència de l'expressió i de l'art en la creativitat, i com pot transformar la realitat i fer-nos aprendre i com anar més enllà a través de projectes d'aquestes característiques.
E: Per exemple, recordo una noia que es va fer una foto amb una màscara a la mà, que just que se la posava, i ella així es queixava de la quantitat de màscares que ens posem quan volem sortir a les xarxes, mostrant una part de nosaltres que potser no és la més afí, si no que la volem fer servir per impressionar. També recordo que a classe va sortir la societat de l'espectacle, que tots volem mostrar una vida espectacular, quan la vida és senzilla, i jo crec que aquesta idea també va ser potent: que no hem de contribuir a aquesta societat de l'espectacle, sino que compartirem el que creiem que potser rellevant per nosaltres, però sense exigir-nos un cop rere l'altre que la nostra vida sigui interessant.
S: El que plantejaven és que la imatge que tenim de nosaltres mateixos a les xarxes no concorda amb la imatge real i amb la que tenen els altres de nosaltres. Realment només ensenyen la part més bonica, la part que els fa més feliços, i on està aquesta part d'infelicitat, de tristesa? Estan molt sobreexposats i això és part del que van criticar, bàsicament, aquesta globalització d'ensenyar només el que agrada. Una de les autores que vaig passar va ser Sally Man, i precisament treballa l'àlbum familiar, i ensenya moments molt feliços de la seva vida, però també molt durs i tristos, i això també els va fer pensar una miqueta, que aquesta imatge que mostren no concorda amb la realitat. Realment, només ensenyen el m'agrada, no m'agrada, tenir molts o pocs likes, volen agradar als altres i volen viure la vida dels altres.
E: I trobo que també vam encertar molt en trobar el Duane Michals com a últim referent abans del vídeo, perquè aquest fotògraf fa imatge seqüenciada, i era just el que necessitàvem abans de passar a la imatge en moviment. És un fotògraf molt filosòfic i es qüestiona què és la realitat, i té sèries fotogràfiques que són una imatge dins d'una imatge dins d'una imatge... que realment és el que estem fent amb la nostra vida, transformar-la amb imatges. Les seves reflexions filosòfiques van ajudar a la reflexió final, perquè ell s'està preguntant què és la realitat i no són les imatges.
P. I de les famílies quin retorn teniu?
Vam fer una exposició a l'espai jove Kesse que és un espai de Tarragona que fan moltes activitats creatives pels joves en qualsevol dels àmbits i nosaltres vam exposar les fotos i els vídeos, i a la inauguració van venir les famílies, i suposo que la devien visitar. Si ho van fer, espero que el missatge dels fills als pares arribés.
P. En què consisteix l’activitat “L’artista va a l’escola”? Des de quan la dueu a terme? I, el fet de comptar amb la col·laboració d’una professional de la fotografia, què ha aportat?
E: És un projecte educatiu de l'Ajuntament de Tarragona que funciona des del 2015, i el que fa és que a través de diferents institucions com ara l'institut municipal d'educació de Tarragona o com el centre de recursos pedagògics del tarragonès, ens ajuden a convidar artistes a les escoles durant 4-6 sessions, i això va fenomenal perquè quan entra un artista és com una altra dimensió del treball. A tu ettenen molt vista, però quan entra un artista com ara la Sílvia es produeix un canvi, i la gent està molt atenta al que ella pugui dir. I com que saben que quan facin l'obra, en aquest cas 4 sèries de retrats i autoretrats, vindrà l'artista a valorar el que s'ha fet, això puja el llistó, perquè vindrà una artista, no és la teva profe de cada dia. Estan molt atents i atentes al que una persona que es dedica professionalment a això pugui dir. Ella és fotògrafa, és professional a part d'artista i docent, i la seva mirada i aportació és important per ells. Es genera un ambient de treball més professional per part de tots.
S: Realment és un projecte fantàstic, bàsicament perquè a l'aula hi pot intervenir a més del professor, un professional o artista que fa anar més enllà els alumnes i els fa pensar i reflexionar i genera aquest esperit crític a través de l'art. Generar contextos educatius que propiciïn aquest pensament creatiu és necessari, i crec que s'hauria d'anar més enllà, i més en el moment que vivim en què l'art està relegat en els ensenyaments obligatoris. Reivindico el potencial de les arts per aprendre a través de la creativitat.
P. Creus que el projecte és replicable a altres centres educatius (adaptant-lo als objectius del centre i als interessos i necessitat de l’alumnat)? Per on s’ha de començar?
E: Ho tinc tot publicat en dos blocs diferents, i es poden reproduir les sessions sense artista o amb un altre, perquè clar, estan els referents, i ells mateixos ja et diuen el que has de fer. Nosaltres el que hem fet ha estat buscar els referents que ens podien interessar, i treballar igual que ells treballen. Vam començar pel Richard Avedon i vam agafar la sèrie In the american west, i això està els dos blocs, i si tu coneixes la sèrie, ja saps quin tipus de fotografia has de fer: pla americà, blanc i negre, angle frontal... és a dir, buscar a partir dels mateixos referents, després vam treballar la fitxa d'anàlisi de la identitat digital (que és una variant dels materials de l'eduCAC), i recollir amb el vídeo el resum de tota la reflexió, des de les primeres fotos fins a l'anàlisi de la identitat digital i la conversa en la taula rodona.
El projecte està emmarcat en la cultura audiovisual de segon de batxillerat, que de cara al curs vinent deixarà d'existir, i ara es quedarà a primer de batxillerat i serà de tres hores. A primer de batxillerat tindrem cultura audiovisual, que serà més fotografia i cinema i després comunicació audiovisual, que serà més periodisme. Però els alumnes que van fer aquest projecte havien tingut cultura audiovisual a 1r de batxillerat, i això et dona una oportunitat d'aprofundir amb els coneixements. Els de 1r hauran tingut tres hores durant un curs, que no passa res, però no pots aprofundir tant.
P. Com afectarà el nou currículum a l’educació mediàtica? La LOMLOE facilita la incorporació en el currículum educatiu?
E: Sí que s'incorpora, el que passa que l'estructura mental encara no la tenim, els professors necessitem un temps d'adaptació. Jo, per exemple, avui, que m'he creuat amb un professor d'història a l'institut, li he dit que pot comptar amb educació visual i plàstica per fer situacions d'aprenentatge perquè clar, nosaltres hem d'explicar una sèrie de continguts, però ens dona igual aplicar-los a la natura o a la història. Com que estem creant situacions d'aprenentatge, petits projectes de treball per arribar a aquest aprenentatge significatiu i en el temps que dibuixa el nou currículum, hem de pensar de forma interdepartamental, que jo crec que és el que ens falta a secundària, cosa que els de primària sí que fa temps que ho fan. Jo crec que el currículum està molt ben pensat, però ara falta que l'estructura horària i de calendari doni peu a facilitar aquest tipus de treball, i que a secundària es produeixi aquesta adaptació a pensar els sabers de forma transversal, i que puguem tenir hores de reunió per planificar les activitats com si fóssim del mateix departament.
S: Nosaltres estem tendint a treballar això de forma transversal perquè l'art no és estanc, ha de confluir i necessitem treballar-ho d'aquesta forma. Per exemple, avui parlava amb la professora d'il·lustració per incorporar-la l'any vinent en un projecte d'audiovisual. Bàsicament, és el que comenta, l'Eloïsa, treballar la transversalitat, fer xarxa, treballar en equip i entendre que l'art no és estanc i les disciplines han de confluir.
P. La identitat digital o el pensament crític són aspectes que transcendeixen la matèria de Cultura audiovisual de Batxillerat. A quina edat creus que s’hauria d’incorporar aquests continguts a l’aula?
E: Nosaltres comencem a 1r de l'ESO i enguany l'equip directiu ens proposa al departament de visual i plàstica que l'alternativa a la religió (que està bastant oberta a fer un disseny de centre) pugui ser educació mediàtica, llenguatge audiovisual, digues-li com vulguis, però enfocada cap a l'educació en valors, perquè llavors des de primer de l'ESO i fins i tot el primer cicle i el segon podrien tenir aquesta matèria que encara no sabem com es dirà, perquè encara l'hem de batejar, però podria ser la manera de fer educació en valors a través de la fotografia i el vídeo, que crec que dona molt de si.
E: D'altra banda, necessitem seguir uns currículums, unes unitats formatives, s'han de posar notes, i aquests treballs per mi requeririen no nota, perquè només el procés, el que s'ha fet, la reflexió final a la qual arriben els alumnes... ja és un excel·lent per a tots. Hem de valorar molt el procés, ja no és qui la fa millor o pitjor, sinó com a través de les fotografies i vídeos que van fer es va generar aquest esperit crític. Això es va aconseguir, llavors quina nota posem? Jo seria molt partidària d'aquest tipus de treball, però sense posar una nota, però això és molt difícil. I els alumnes són els primers que la reclamen, perquè després hauran de competir per entrar als estudis que volen entrar, per tant ells necessiten la nota, i jo les pose bones perquè jo veig com l'art els transforma. Els hi serveix molt per reflexionar, perquè clar, no faràs una obra d'art sense cap tipus d'intenció, perquè llavors ja no és una obra d'art. Si tu fas una obra d'art has de tenir un missatge a dir. No pot ser el primer que et passa pel cap, has de reflexionar i amb la intenció a partir de la teva reflexió fas la teva obra. Per tant aquella obra és rica, i això els transforma com a persones, perquè primer han hagut d'endreçar els seus pensaments, i després fer l'obra. Això és transformador no és el primer que et passa pel cap.
P: De quina forma heu integrat els recursos de l’eduCAC al projecte?
E: Doncs, per exemple hem utilitzat la fitxa de reflexió (sessió 2 de El mòbil, jo i els altres), en la qual els alumnes a partir de les 5 últimes fotos que tenien publicades a la xarxa havien de fer una reflexió personal, que l'hem canviat una mica perquè la veiem més adreçada a l'ESO, i van sortir unes reflexions molt interessants, per exemple: perquè ens interessen els likes, de qui ens haurien d'interessar? De tothom, de la gent que ens estima, de la gent que admirem? Per què ens col·leccionem els likes, tan importants són? I també fem servir alguns vídeos que proposeu a les activitats.
Eloïsa Valero és la guanyadora del 2n premi de la categoria B, Professorat, dels XX Premis eduCAC. La seva proposta didàctica relaciona l'art, la fotografia, l'autoretrat i el retrat amb les selfies i les xarxes socials. Ho fa amb la col·laboració de l'artista, fotògrafa, i també docent Sílvia Iturria. 