Conversa amb Jaume Funes

Pregunta. Avui no us preguntarem allò de "mòbil sí o mòbil no" però, què en penseu de l'etern debat?

Reposta. Vaig escriure l'Humanisme en temps digitals per dir, esperin, abans de discutir què fem amb el “trasto” (el mòbil), facin vostès el favor de pensar quina mena de persona volen. Perquè la persona, com sempre, però ara d'una manera accelerada, ha estat canviant per l'entorn en el qual està. I són vostès els que han de construir les oportunitats perquè siguin persones, però s'hauran de preguntar què vol dir ser persona. Per això, si discutim mòbil sí o no, l'única cosa que està clara és que si vostè per raons pragmàtiques diu que el mòbil no ha d’estar a l'aula –i ho pot decidir per raons pragmàtiques de funcionament de la convivència quotidiana–  el que no pot fer és oblidar que quan surtin, l'univers en el qual connectaran aquests adolescents està en un mòbil. Si aquest univers no ens importa, tenim un gran problema. 

L'important és que se sentin acompanyats, tot i que sempre, si alguna cosa fan els adolescents és posar en crisi les normes dels adults, i això no canviarà. 

P. Allò que va dir en Ferrer i Guàrdia quan li van preguntar: quan comença l’educació d’un infant? I va contestar: des que neix el seu avi, ja no és aplicable al moment actual. Ni als avis, ni als pares ens han preparat per acompanyar els adolescents en el seu entorn digital. Hauríem de començar per educar les famílies? Com les podem acompanyar? 

R. Necessitem adults que donin seguretat, que demostrin que tenen interès per la vida dels seus fills. Quan jo era defensor dels drets dels infants, em preguntaven quin era el dret més vulnerat. I jo deia, no, no, no és un problema de maltractament, el problema és la quantitat de nens i nenes que no tenen l’evidència que importen algú. Si vostè decideix o accepta que arribi una criatura a la seva vida, entengui que aquesta criatura necessita la seguretat de saber que importarà. 

Hem de fer possible que els adults puguin tenir temps, ganes, habilitats i competències per ocupar-se dels adolescents. En general, el gran desconcert de l'educació des de fa temps és que els nois i noies estan immersos en un univers desconegut pels adults.

Jo sempre dic de broma que pel meu pare era molt fàcil educar. Tenia el manual d'urbanitat i el catecisme, i amb això s'acabava el món. Però avui,  un pare o una mare té la por que el seu fill de deu anys se li espatlli perquè s'està endinsant en mons que desconeix. En mons que fins aquell moment per l'adult no tenien ni interès, que desconeixia. 

L’adolescència, per definició, és una etapa per experimentar, descobrir, provar... La gran habilitat de l'adolescent és ser un explorador reprimit. No es pot ser-ho sense explorar, sense descobrir, sense experimentar, i aquí és on ve la preocupació de com els eduquem perquè aprenguin a viure una vida en risc, que en el cas digital és que aprenguin a descobrir el que hi ha darrere d'allò que els estan posant davant dels ulls. Aprendre a descobrir que la felicitat o el desig que apareix allà probablement no és l'única, ni la principal, ni la millor. O aprendre a descobrir que per molt que comprin el que el youtuber corresponent els ha recomanat, no arribaran aquí. O aprendre a descobrir que no hauran d’acceptar mai que una màquina pensi per ells. 

P. A No sense el meu mòbil parleu del “dret dels infants a no estar obligats pels seus adults a ser analògics”. Alhora, com a expert en el període de l’adolescència, reflexioneu sobre la necessitat de posar límits que tenen en aquesta etapa vital. Com actuem davant del que anomeneu “pànic moral adult” al voltant de les pantalles? 

R.  Aquí la gran pregunta que no hauríem de deixar-nos de fer és: en aquest univers que és l'únic ja, perquè no existeix el món analògic, però que és un univers en el qual nosaltres hem de decidir de quina manera estem o no, quantes pantalles modifiquen la nostra vida... La gran qüestió és on dimoni s'aprèn a ser persona en aquest món i què fem els adults per fer possible que aprenguin a ser persones en aquest món, en el qual el capitalisme digital i el mercat digital no pretenen de cap manera, de cap manera, digui el que digui Google Education, digui el que digui qui sigui, no pretenen educar. Pretenen persones disposades a mantenir els estils de vida de consum o els estils de vida de relació i les concepcions del món que tenen les grans companyies. I, per tant, si deixem això de banda i discutim sobre l'artefacte, –fixeu-vos que el Departament l'any passat més o menys prohibia el mòbil, aquest any ha hagut d'incorporar rellotges intel·ligents, l'any que ve haurà d'incorporar ulleres de realitat augmentada i l'altre ...– perquè no és un problema del “trasto”, és un problema de dir com eduquem per ser persones amb un “trasto” o un altre.

P. En el llibre interpel·leu les plataformes i les empreses tecnològiques perquè siguin corresponsables en la garantia d’un entorn digital més segur i més sa. Quin creieu que hauria de ser el seu rol pel que fa a l’acompanyament digital en l’adolescència?

R. En el llibre, des del bon començament, insisteixo que no hi ha cap empresa que tingui voluntat educativa, com deia abans. Digui el que digui, això ja ha desaparegut. No ens ho posaran fàcil. Recordo haver escrit un article que era «El capitalisme digital necessita l'esquerra protectora». Al llarg dels anys que he dedicat a atendre la infància i l'adolescència, sempre es repeteix el mateix mecanisme: els adults volem protegir, no se sap de què, però volem protegir. I volem posar un guàrdia urbà a la porta de l'escola perquè no els venguin no sé quina droga, i volem que no accedeixin al porno i volem posar molts filtres que ells saben perfectament com saltar-se. 

Si les normes polítiques tinguessin poder, que no en tenen, el que hauríem de fer és que els codis de les xarxes o els codis dels llocs als quals accedeixin els adolescents estiguin oberts. De manera que nosaltres poguéssim fer el que ja vam fer amb poc èxit amb les màquines escurabutxaques o amb determinades publicitats que generaven addiccions, que els codis quedin oberts perquè no puguin mantenir de cap manera el que volen mantenir: que tu entris en un determinat espai, hi estiguis la major part del temps possible i si surts d'aquest entorn t'acabis sentint malament, que és el que veritablement pretén la indústria. Se sap molt bé que si fidelitzen l'adolescència, la fidelitzaran per tota la vida, i, a més a més, com que els adults volem ser també adolescents, si l'adolescent consumeix segons què, els adults l'acabaran consumint per sentir-se igual. Per tant, la norma hauria de ser com aconseguim que el codi sigui el més obert possible. 

I una cosa que no s'atreveixen: que no puguin recollir ni una sola dada de les persones a l'edat que nosaltres decidim, però que són considerades adolescents o infants, de manera que no li puguin vendre res. És a dir, que com a màxim, podem dir que l'aplicació generi rutines que els permetin no tornar a començar de zero, però no puguin recollir cap dada. No ja per no poder-li posar cap anunci, perquè al final, en molts casos, a més a més, com que li han definit com ha de ser, aquesta persona acabarà embogint i li posarem alguna etiqueta de malaltia mental. Perquè l'única persona que l'escolta és l'artifici que ha construït en l'espai virtual que veritablement respon a les seves preocupacions, sap interactuar, se sent feliç i, per tant, no necessita una relació amb el món físic.

Hauríem de posar nosaltres el control per no limitar la possibilitat d'una persona per definir com ser lliure i com ser feliç, i definir les diferents formes de ser al llarg de la vida. I aquí és on els poders polítics o no volen o no tenen poder per collar a les indústries tecnològiques i dir:  quan es tracta de ciutadans que s’estan construint, vostè no pot recollir ni una sola dada que permeti definir prèviament aquesta persona en construcció com hauria de ser en el futur.

P. Som en temps de vacances escolars i sabem que molts nois i noies del país estrenaran el seu primer mòbil abans de passar a l’institut. Com ho fem perquè siguin subjectes digitals actius, conscients i respectuosos?

R. A veure, comencem des de zero. La pantalla personal, única i mòbil, està associada al nivell de renda. En aquest moment, com menys diners, més pobresa, més explotació, més pantalles d’ús personal existeixen. De manera que avui, dia 1 de juliol, a l'univers de la immensa majoria de la infància, de la infància de 9, 10 o 11 anys, en aquest moment a la immensa majoria de barris, és una pantalla. Perquè no hi ha res més, res més, els seus pares, les seves mares, si els tenen, estan treballant de sol a sol. En canvi, els que tenen recursos, més o menys, tindran campaments, colònies, sortides, activitats i companyia. També faran servir les pantalles, però molt menys perquè no les necessiten. És probable que en tots dos casos, quan la facin servir, a més a més no tinguin cap adult que els ajudi a descobrir què vol dir endinsar-s’hi.

Quan feia el llibre vaig pensar, el lector o la lectora s'enfadarà si no poses un decàleg final sobre què hem de fer. És el que acaben demanant. I vaig afegir una mena de decàleg de reflexions sobre aquesta història. Per què la pregunta acaba sent, i quan li puc comprar el mòbil? I a quina edat el pot començar a fer funcionar? 

No és un problema d'edat, és un problema de per fer què? Pot tenir un nen de 3 anys mòbil? El problema no és el mòbil. A aquest nen, qui li llegeix contes? Quan la seva mare, el seu pare o la seva cuidadora li llegeixi un conte, passarà alguna cosa perquè li acabi llegint a la pantalla? No. Si l’està estimulant, doncs no, fins i tot pot ser més divertit. No hi ha cap estudi, diguin el que diguin, que demostri que el mòbil és nociu per un nen de 3 anys. Depèn. Tots aquests estudis aparentment d'evidència científica obliden de quin nen estem parlant, en quina família té darrere, com ha crescut, quines són les estructures de relació...de quin nen estàs parlant, i de quins pares. Pares desbordats amb diners, però desbordats que volen tenir èxit i no volen ocupar-se de com educar-los. 

Quan era defensor dels infants vaig trobar una queixa d'una associació que volia fer una activitat a propòsit de la conciliació familiar i es van trobar que algunes grans empreses volien reduir la jornada dels seus executius per tenir temps d'estar amb la família i es van trobar que de cop i volta aquests executius no la volien perquè no sabien què fer amb les criatures quan tenien temps per estar amb elles. Per tant, pensem seriosament com preservar la necessitat de tenir infància. I sobre això, podrem discutir-ne o no, però sense sortir de l'univers digital, perquè és un nen que ja ha construït la seva identitat diferenciant-la d'una altra moltes vegades a partir d'un mòbil, a partir d'una imatge. Això ja és així, però preservem el dret a tenir infància, no discutim sobre la pantalla. 

P. Què us sembla el mòbil com a ritu de pas a l'institut?

R. Abans era així: ja ets gran, ja pots fer servir el mòbil. Ara ben bé ja no ho és, per la quantitat inmensa de nois i noies de 10 o 11 anys que tenen aparells, en condicions diferents i aparells molt diversos, però ja no ho és per tothom. Podria ser un ritu de pas si tu li permets fer determinades activitats que abans no podia fer, però com tots els ritus de pas necessiten adults que ajudin a descobrir. L'experimentador reprimit que és aquest adolescent vol endinsar-se en el bosc, no té plànols, no té motxilla, l’atrau l'experiència del bosc desconegut, però té darrere seu adults acollonits que li van dient “vigila”,  “no facis això o això altre”... L'ajuda en aquesta transició no pot venir de l’angoixa inevitable dels pares, si no que cal que apareguin altres adults que ajudin a descobrir que experimentar també vol dir aprendre a protegir-se. 

Per exemple, com eduquem en el tema de la intimitat. Com eduques a un adolescent perquè descobreixi la intimitat en un món d’extimitat, en què tot és fora, en què la immersió digital li pot acabar conduint a la idea de negar l’existència del món interior. Ens hem parat a pensar com els afecta, què en pensen, l’impacte de la violència, la nova categoria del ciberbullying, en com són les relacions de convivència físiques i digital d’aquell grup... Ja no hi ha dins i fora de l’escola, ni per conviure, ni per relacionar-te, ni per aprendre... què sabem de la convivència? 
 
Sempre fem el mateix: una etiqueta, un protocol i un taller per a adolescents. Segur que els adolescents estan fins al gorro dels nostres tallers. 

P. Què fem amb la intel·ligència artificial? Com en parlem amb els adolescents? Perquè, al capdavall, la farem servir tots, però ells la faran servir en un temps en què s'estan formant. 

R. Aquí la qüestió és com reformulem la frase "perquè he de treballar si ChatGPT m'ho fa?", com introduïm la cultura de l’esforç i què vol dir això: posar-hi colzes per empollar, ser un subjecte actiu en el descobriment i l’aprenentatge, etc. Dintre d’aquesta lògica que no ha canviat, si ens ho fa la IA, perquè ho hem de fer nosaltres? 

D’entrada et diré que hi ha professors universitaris que intenten buscar i descobrir si han copiat, però si jo tornés a ser professor habitual de la universitat, suspendria tots els alumnes que no fessin servir les intel·ligències artificials per fer el treball. Per què, algú és capaç de combinar bilions de dades per fer un resum per a un treball?  El debat és un altre. Quines preguntes li han fet? Com han buscat?

Però, tornant als adolescents, qui resisteix la temptació? Jo, perquè ho he d’aprendre, si ja ho fa la IA? I tenim dues preguntes impertinents de difícil resposta:

1. Per què he d’anar a l’escola o a l’institut, si ja ho sap el Chat GPT? Jo sempre començo amb una raó: mira, si algú sap més que tu, segur que t'explota. Tu mateix.
2. I segona pregunta, en un món que està sempre canviant, no tens ganes de descobrir per què passen les coses? Tu mateix. Però un altre definirà com has de ser tu, com has de passar-t’ho bé, com has de ser feliç.

Després, hem de fer-los descobrir si són capaços de preguntar adequadament, si són capaços de saber com funciona, de preguntar tres vegades i preguntar a tres intel·ligències artificials diferents i fer les síntesis del que diuen. Si són capaços de descobrir què diu allò que els hi ha mostrat. 

Els podem dir: mira, dilluns t'accepto el que diu el ChatGPT, però dimarts primer em dius què penses tu i després consultem el Chat GPT.  El que no puc fer és dir: el ChatGPT no val, no. Probablement, la immensa majoria dels coneixements estan més ben explicats a qualsevol IA que pel millor dels professors. Però la IA no podrà fer el que fa el millor dels professors: seduir un adolescent perquè se senti feliç de saber, no dic empollar, feliç de descobrir un saber, de saber on trobar-lo, de saber entendre el que li diuen, de tenir ganes de saber més.

P. Creieu que és necessària l’educació mediàtica als centres educatius? 

R. És que depèn, hi ha dues coses històriques que ja sabem que no funcionen. Una és posar una assignatura que es dediqui al tema de no sé què. Cada vegada que tenim un problema, posem una assignatura, de convivència, d'informàtica...

I no funciona, primer perquè vivim en un món en què ja no hi ha assignatures, diguin el que diguin els nostres col·legues. No hi ha cap possibilitat de voler ensenyar sobre una matèria, sinó sobre un àrea de coneixement, que a més està interrelacionada. Això, d'entrada.

I, segona cosa, el factor humà, que és important, les capacitats d'expressió i la curiositat d'expressió que té el professional. Els que són creatius, tenen ganes d'expressió, de pintar, de descobrir... fàcilment entenen que els alumnes no fan redaccions, sinó que fan expressió d'allò que saben i ho poden fer de maneres diferents. Depèn molt de la persona i, per tant, és molt important que el professorat i els mestres descobreixin formes diverses d'expressió i de comunicació, tot i que no tothom, perquè òbviament no tothom té les mateixes realitats. Però cal que que torni a valorar-se que l'expressió no ha de ser necessàriament escrita, sinó també oral, que sempre hem tingut problemes, oral amb imatges i escrita però amb un link que porta a una imatge, o la imatge que porta a la edició d'un vídeo. Tot això hauria d'estar per sistema dintre de l'educació, no només d'una assignatura amb un profe. 

L’adolescent és un subjecte creatiu que pot expressar-se i que pot crear mediàticament. Reformula els processos creatius. En aquest moment crec que hauríem d'avançar perquè dins del sistema qualsevol creació d’un infant o un adolescent sempre tingués dimensió d’ imatge, seqüència, moviment... S’hauria de considerar que fer una imatge ben polida val exactament igual que un text ben polit, i que si és el text ben polit amb una imatge adequada encara val més.

L'educació mediàtica també és descobrir que tota pantalla t'està fent una selecció, t'està posant un enfocament, una perspectiva, t'està posant un color o un altre, t'està mostrant que la vida és d'una determinada manera. L'educació mediàtica també significa descobrir on estan les mentides, descobrir els valors que hi ha darrere de l'imaginari d'imatges que t'estan presentant, no només si és veritat o no, imatges aparentment neutrals representen una forma de vida i, per tant, l'educació mediàtica, és també en aquest moment, educació en valors.