Pregunta. Sovint ens hem interessat per la manera com s’informen els joves en l’actual entorn digital, tot i que en les anàlisis no s’acostuma a tenir en compte la seva realitat interseccional. Més enllà de l’edat o el gènere, quins altres eixos hauríem de considerar?
Resposta. Per entendre la dieta mediàtica dels joves, i també de qualsevol part de la població, és molt important pensar perspectives interseccionals i perspectives de mobilitat. És a dir, en el nostre estudi ens queda molt clar que no és el mateix una dona jove nascuda a Barcelona que no pas una dona jove nascuda a Barcelona però de pares del Pakistan, de Llatinoamèrica o d'altres contextos.
Aquestes variables donen un teixit intercultural i interseccional que hem de tenir present a l'hora de pensar. Les estadístiques mostren que el 50% dels joves s'informen per Instagram, però hem de traduir això amb noies i nois, amb persones autòctones, amb persones amb mobilitat, etc., com això té un ressò. I evidentment té un ressò molt important. No és el mateix una dona jove o un noi jove que prové de determinats contextos. Tindran una reacció i uns processos d'usos i apropiacions diferents que no pas d'altres.
P. Defenses que cal ubicar la desinformació més enllà del desordre informatiu, que és part d’un ecosistema mediàtic desregulat, d’interessos comercials i polítics, a partir de l’ús d’eines tecnològiques cada vegada més sofisticades. Això implica replantejar-se les estratègies per combatre la desinformació?
R. Fins ara, les estratègies clàssiques per combatre la desinformació tenien dos eixos. Per un cantó el procés de verificació i de desmuntar les notícies falses i, per un altre, els processos d'alfabetització mediàtica. Tot i que crec que són coses importants i que hem d'aprofundir, amb la perspectiva dels estudis que tenim al nostre abast veiem que un procés més important que desmuntar les notícies falses és tornar a fer que les persones tornin a creure en el periodisme. És a dir, rescatar la confiança de la població en general, i del jovent en particular, en el periodisme com a font d'informació.
P. En paral·lel a aquesta desconfiança cap als mitjans institucionals, parles de la il·lusió de control dels algoritmes que tenen els joves...
R. Sí, que poden controlar el seu algoritme, que realment controlen ells la manera com s'informen. Sí, a veure, això és una cosa que surt al nostre estudi. El procés de personalització dels continguts genera una certa confiança pel que tens a les teves mans, les teves xarxes són teves i, per tant, tu pots controlar l'algoritme o, d'alguna manera, modelar l'algoritme de tal manera que només rebràs informacions en què tu confies. Aquesta és una il·lusió que tenen els joves, els nostres informants en l’estudi, però jo, tindria la temptació de dir que és un fenomen que també ens afecta a nosaltres, els adults. Perquè el mòbil és aquest espai tan íntim, tan nostre, i les plataformes que utilitzem per entretenir-nos i informar-nos ens generen aquesta sensació de confiança, que nosaltres tenim el control, quan la veritat és que els algoritmes estan controlant el que diem i el que no, el perquè, el com i el quan.
P. Dius que els joves amb els quals heu treballat no saben que existeixen els verificadors i els que en tenen coneixement no són capaços de distingir entre el que és un verificador i el que és un mitjà. Davant d’aquesta realitat, creus que és necessari fer educació mediàtica als centres educatius?
R. Per descomptat. És a dir, potser no només l'educació mediàtica és l'eina que ens permetrà combatre els discursos d'odi, d'alguna manera sortir d'aquests processos i contextos de polarització i sobretot de la desinformació. Però és una eina importantíssima i cada vegada més. Cal treballar l'educació mediàtica, no només als centres educatius, sinó també en altres espais amb públics diversos. Sense l'educació mediàtica no arribarem enlloc.
El professor Peres-Neto també treballa en l’àmbit jurídic de la desinformació. Considera que és un fenomen que pot afectar la seguretat nacional, els processos electorals i el descrèdit de les institucions democràtiques, i que cal legislar-lo. També apel·la al col·lectiu de periodistes perquè considerin si cal desenvolupar un nou estatut de la professió periodística que permeti distingir qui és periodista, i qui opinador.
Convida a trencar la lògica discursiva i mediàtica del “nosaltres versus ells”, de sortir de les nostres trinxeres, de les nostres veritats algorítmiques.
