Conversa amb Marc Giró: "Jo estic per l'espectacle"

Marc Giró no necessita presentació. Actualment dirigeix i presenta diàriament el Vostè primer a RAC1, presenta el late xou de la desconnexió de RTVE Catalunya diumenge nit i col·labora setmanalment en l'Està passant, entre d'altres. 

Amb ell hem parlat de ràdio, de televisió, d'entreteniment, de cultura, dels joves i de la realitat. La seva àmplia trajectòria als mitjans de comunicació ens dóna una visió del sector audiovisual (i de la vida, perquè no) pragmàtica i desacomplexada. Tot un aprenentatge de la importància de fer les coses amb gust, i d'estar per l'espectacle, com ell mateix ens explica. 

Pregunta. Hem llegit no fa gaire que la ràdio et xifla. Què és el que més t’agrada del mitjà? 

La ràdio és ràpidaResposta. Que és ràpida. La ràdio té una cosa que és boníssima, que és que tu si necessites un elefant a la televisió, o al cinema, o a un teatre, tu necessites que es vegi l’elefant, l’espectador l’ha de veure a sobre de l’escenari, ha d’aparèixer, i aleshores la maquinària que es posa en marxa perquè això passi és extraordinària. En canvi, a la ràdio fas (imita el so de l’animal), i ja tens l’elefant, és fantàstic. 

A més, en el meu cas que el programa és diari, i en línies generals a la ràdio (encara que ara tot es publica, tot es pot trobar, tornar a escoltar, però això és una altra derivada), no tens massa temps del penediment, d’ “ai ens hem deixat de dir això, de fer això...”. Tu fas un programa, i de seguida has d’anar per l’altre. A mi no m’agrada el penediment, i jo recomano evitar-lo en totes les facetes de la vida. 

P. La prefereixes a la televisió? jo no soc vocacional

No. És que això de les preferències... Jo el que prefereixo és treballar. Jo no soc vocacional, soc operari: si em donen la feina a la ràdio, fabulós; si me la donen a la tele, fabulós també.

La gent em diu “escolti, és que vostè surt a tot arreu!”. No, és que jo soc autònom, i m'he de guanyar la vida. Això és una cosa que no se li pregunta a un mestre, a un astronauta, a una cartera o a una cirurgiana. Tu vas on hi ha feina. Hi ha èpoques que hi ha més feina, i altres que n'hi ha menys. Jo no puc dir “no faré això perquè no fos cas que estigui treballant massa”. No, jo he de treballar i treballo tot el que puc. 

P. Durant els anys com a editor de moda a la revista Marie Claire ja pensaves a dedicar-t’hi al sector audiovisual? 

Jo no soc vocacional. Ja m'agradaria ser d'una altra manera, o que les coses funcionessin d'una altra manera, però no em veig capaç d'imposar-me a l’ultra capitalisme. No soc ambiciós ni necessito grans coses, però el capitalisme m’ha passat per sobre, soc consumista i m’agrada comprar, llavors jo el que faig és controlar aquest desig constantment, i per això necessito uns ingressos (que tampoc són tants). 

Per tant, les feines me les he anades trobant, i ni he tingut una estratègia, ni he volgut res ser en concret. I jo això ho noto molt; de vegades estic amb una persona i penso: mira aquesta vol ser presentadora, i ho té claríssim. Jo no, jo el que vull és estar tranquil. Soc de la classe operària, i vinc d’una classe social en la qual es treballa. La gran herència de casa meva és que tothom treballa, i jo també em veig obligat a treballar. Estic atrapat en això, en treballar, en pagar els impostos religiosament i tirar endavant el producte interior brut.

P. Hi ha algun format o gènere audiovisual que t’agradaria fer que encara no hagis tingut opció, com la ficció? 

Creació d'equipsFicció en faig cada dia, amiga, igual que tu. Jo soc barroc en l'execució i en l'aproximació a la vida, i trobo que s’ha de ser així, la cosa barroca d’estar contínuament fent teatre, perquè si no, no hi ha manera. 

Però no va tant de tipus de formats que vulgui fer o no, sinó de la creació d'equips. En aquesta feina és fonamental la creació d'equips. Jo he estat en grans formats, he estat en coses que pintaven molt bé, però després el que acaba funcionant és la creació d'equips, i això és una cosa que té a veure amb la màgia. 

P. Parlem ara del Vostè primer, també hem llegit recentment que l’encàrrec que et van fer quan et van donar el programa va ser “vostè faci el programa que vulgui fer”. Com et vas imaginar el programa Vostè primer? Tenies clar que parlaries de cultura a un públic de ràdio generalista que potser no està tan habituat? 

El públic generalista jo no sé a què està acostumat, ni sé qui és. Respecte a això que em van dir faci vostè el que vulgui, quan a tu et contracten i et diuen “fes el que vulguis i gaudeix”, en realitat és que no saben ben bé com anirà. Jo que he estat moltes vegades de col·laborador en llocs on et diuen “sed vosotras mismas y a disfrutar”, i, cagada pastoreta, això vol dir que estàs sol. És com trencar un ou i no saber si sortirà un rovell o dos. Tothom espera que passi alguna cosa màgica i si passa bé, i si no te'n vas al carrer. I amb el Vostè primer, jo no sé si les tenien totes, però va passar. 

la clau de l'èxitDe l'èxit del programa se’n poden dir diverses coses. D’entrada, és un èxit que s'encaixa en l'èxit de RAC1 que és una fórmula que ha funcionat. Vas després del Basté i de La Competència, i hi ha una certa cosa que s'arrossega, hi ha un hàbit de ràdio. Perquè això dels mitjans és hàbit. Tu pots tenir el millor programa del món sota una cova de difícil accés, i és probable que no acabi de tenir el ressò que mereixeria el producte. Però nosaltres estem a RAC1, anem després del Basté, de La Competència, te'n vas cap al Clapés passant per l'informatiu... és una ràdio d’èxit. Han trobat una fórmula, i a més dins d'aquesta fórmula, als individus que conformen la graella, el Basté, els Òscars, el Clapés, l'Om, la Vallhonesta..., se’ls hi permet el desplegament del seu “nino” (que poden ser ells mateixos). 

Això no passa a altres mitjans que tenen una estructura més fèrria, més institucional, com per exemple a la pública, on de vegades la gent està més constrenyida. I aquí no; a RAC1 hi ha més marge per la qüestió de l'entreteniment, per l'esport i això afavoreix el terreny. Perquè això dels mitjans de comunicació és com un terreny, on plantes coses i surten perquè és bo. A RAC1 el terreny està adobat. I ha passat també amb internet, això dels influencers, els streamers, Twitch, etc. Al principi era un terreny àrid, i a mesura que s’engega i hi ha més elements, aquell terreny està adobat i l'èxit d'un arrossega l'èxit de l'altre. Això passa aquí i passa en línies generals als mitjans de comunicació. El mateix passa amb els quioscos. Una ciutat normal hauria de tenir un quiosc a cada illa. Cada vegada que es tanca un quiosc físicament és una mala notícia.  

P. Ja que en parles, què n’opines del fenomen influencer

influencers i periodismePersones que captin l'atenció dels altres a través de mitjans de comunicació, siguin els que siguin, han existit sempre, des del que tenia més habilitat a les tribus, a la veïna del poble que mentre fas la cua de la carnisseria té més gràcia que una altra. 

Ara, que en tota aquesta marabunta d'internet i de mitjans i pseudomitjans per internet es cola gent que no té gràcia. Hi ha molt de canal per on es colen missatges feixistes i d'ultradreta, i cal distingir-los dels mitjans de comunicació, que tenen controls ètics, estètics i a més hi ha línies editorials. Que hi ha altres mitjans que tenen aparença de mitjans i que no son periodisme? També, i aquí és on els ciutadans hem d'estar atents. 

Ens estem centrant molt en el fet que la gent ha de crear contingut i expressar-se, i tot això està molt bé, perquè mentre ens anem expressant ens anem construint, però ens hauríem de ficar al cap que hem de saber escoltar, tenir una escolta responsable. 

P. Tornem al Vostè primer, parleu gairebé cada dia de literatura, de música, d’art... des de productes i temes més mainstream, fins a d’altres que a priori potser poden quedar fora de l’abast del públic més generalista. Com ho feu? 

periodisme és gratarA la gent la intriga molt l'aproximació que jo faig a la cultura, a la qüestió feminista, als temes LGTBI, a les relacions actuals, a l'amor, al sexe, als llibres, al cinema i aquests tipus de coses... però aquí l'únic que fem és periodisme. Si baixes al carrer i grates una mica... Jo entenc que hi ha grans notícies, però jo les grans notícies no les faig. Ja les fan per davant o per darrere: el gran tema li toca al Basté. Fins i tot si hi ha el gran autor, ha d'anar al Basté o al Clapés. Ara, després d'aquest producte de cultura de primera línia (que no vol dir millor), més mainstream, més popular, hi ha una segona línia amb editorials més petites, amb una línia editorial molt afinada, molt concreta, etc. Això és que el que nosaltres volem descobrir, i això és fer periodisme, gratar el que hi ha a sota de la primera capa de popularitat. Que jo estic a favor de la informació del Barça, eh? Però també hi ha altres coses. I això es fa des del periodisme. 

P. Com decidiu les seccions i el contingut? 

contiguts vostè primerPer simpatia i per periodisme. La simpatia és empatia i gust personal, i també per simpatia amb la persona que et ve. I després, perquè hi ha coses que ens semblen importants. Jo crec que quan tu tens l'oportunitat de fer un programa d’aquestes característiques, tu has de fer coses profundament importants. Jo pretenc portar coses que m'estranyen, que no coneixia, que m'intriguen... i les portem per descobrir-les. S'han de descobrir noves vies, noves perspectives.

Moltes vegades des dels mitjans de comunicació hi ha una visió determinada (relacionada amb les audiències, estudis de mercat, etc.) que fa que creguem que l'espectador-espectadori és d'una manera concreta, i això no és així. I recordem que nosaltres també som espectadors, tots som les dues coses alhora. 

La gent no és idiota. Per exemple, tenim un plom d'estudi sobre Victor Català, anem a veure si la gent ho aguantarà, i a la gent, efectivament, que no que és idiota, doncs sí que l'interessa! La gent és llesta, o almenys els que jo em vaig trobant pel carrer, els que truquen... Als adults els hem de parlar com adults, i fins i tot als nens, els hem de parlar com a adults. 

P. Teniu la voluntat de fer de divulgadors culturals des del Vostè primer

Jo no divulgo res. L'única estratègia que jo tinc és la qüestió del gust personal. 

Mira, hi ha una estratègia general del sistema que fa que les coses de dones es tractin en un programa per dones, les coses racialitzades en un programa de racialitzades, les coses de joves en un programa per a joves; la cosa de la literatura, en un programa de literatura, la literatura catalana en un programa de literatura catalana (evidentment, la literatura en un programa a les quatre de la matinada al 33), i ho col·loques com si fossin un grans magatzems... La cosa LGTBI, dels marietes i companyia, programa específic sobre això... Jo en això no hi crec perquè jo vaig pel carrer i no veig que hi hagi el carril bici, el carril de les dones, el carril de les marietes, el carril de la negra, de la xina, el carril dels mascles, el de la catalana..., jo no he vist que això passi a cap ciutat. estratègia del sistema

Ja hi ha partits polítics i altres històries que pretendrien que anéssim així, però les coses van mesclades, la gent va mesclada. A més, ara l'esperança de vida és més llarga i les persones poden deixar de ser el que havien estat. Jo estic per la lliure circulació d'ànimes i cossos al planeta Terra i en contra de les fronteres de qualsevol classe, també mentals. Per això al Vostè primer les coses van mesclades. 

Em poso neguitós quan em diuen que el meu programa és feminista. No som feministes, el que passa és qui hi ha moltes senyores, aquest fenomen que s'anomena ser una dona, que fan moltes coses interessants, i per això les portem. L'altre dia, anava amb cotxe i en un programa van estar entrevistant autors per Sant Jordi i abans d'entrevistar una dona van estar durant dues hores a autor, autor, autor, autor..., això sí que és una línia editorial feta amb la polla, que pot estar bé, però no és la meva. Si estàs una mica atent i fas periodisme, descobreixes que les coses van mesclades. 

P. Amb tu hi col·laboren perfils de tota mena. Com els has escollit? 

A mi m'agradaria tenir més col·laboradors dels que tinc. N'hi ha que hi són per casualitat, per simpatia de fa anys, i n'hi ha d'altres que sí que jo trobava que ens descobrien aspectes que no estaven representats, no només RAC1 sinó en línies generals, i que calia encaixar en aquest magma. 

col·laboradorsPer exemple el Miquel Missé, sociòleg i activista trans, jo li vaig fer una entrevista a Madrid fa uns anys i vaig pensar que estava dient unes coses molt interessants. Ara perquè de la qüestió trans, entre la Llei i que de sobte la gent se n’ha interessat moltíssim –al meu de forma errònia o equivocada de vegades–, se’n parla. Però quan vam començar el Vostè primer no era una qüestió que estigués a l'agenda pública. I em va interessar l'aproximació que té no només a la qüestió trans, sinó també sobre temes relacionats com ara què és la feminitat, que és la masculinitat, que és ser home, que és ser dona, quines possibilitats hi ha, que és el que ens expliquen sobre el tema, etc.  

Em passa el mateix amb la Desiré Bela-Lobedde, que és una senyora especialista en antiracisme. Això és molt interessant perquè per exemple, moltes vegades és l'única dona negra de l'edifici; i vull dir de totes les plantes. L'altre dia que la vaig entrevistar al Late xou, era l’única dona negra en tots els estudis de Sant Cugat. Això és el supremacisme blanc i se n'ha de parlar, perquè els tenim quadriculats en aquest assumpte. 

Després hi ha per exemple la Laura Fa que ve del món del Sálvame i la premsa rosa. M'interessava ella, perquè és una màquina, és un tipus de col·laboradora que jo conec perfectament perquè jo soc aquest tipus de perfil també, que l'agafes, l'endolles i ja tiren com unes motoretes. Té la tècnica, el métier de portar molts anys fent això. I d’ella també m'interessava la seva funció fonamental en la línia editorial del programa, a banda de la qüestió en si, pel que fa a generar espectacle. Ella és una creadora d’espectacle constant. Però a més, ve d’un món que teòricament no és el mateix que el de la Maria Bohigas, que no és col·laboradora, però ve sovint perquè és del Club Editor, una editorial que a mi m'interessa molt tot el que fan i la línia editorial que segueixen, mai millor dit, pel que fa als autors que publiquen. Doncs unir aquests dos tipus de dones i veure que hi ha punts en comú, a mi m’interessava molt. 

P. L’examen de les audiències a la ràdio és a cada onada de l’EGM (a part dels oients via pòdcast). La setmana passada l’EGM va publicar la segona onada i, tot i la distància amb el Popap de Catalunya Ràdio, heu aconseguit menys orients que en l’anterior, i que la mateixa en 2022. Fan patir aquestes dades? Influeixen en com seguiu el que queda de temporada i en la vinent?

audiència de ràdioMira, això es mesura de dues maneres distintes: nosaltres anem pujant de l'estiu a ara, però respecte de l'any passat hem baixat. I això depèn de la mostra, vull dir, que de sobte la mostra l'agafen d'un barri on no t'escolten, i clar, la ràdio en català baixa. Aquests 200.000 oients que teòricament ha perdut la ràdio catalana s'hauria de saber des de quan, i s’hauria de saber quina és la mostra, on l'estan fent, a quines zones. 

Després, això va per serres: mentre tu mantinguis la línia de flotació va bé. Però, d’altra banda, com s'escolta la ràdio? Perquè ara no s'escolta el dia del programa en directe, sinó després a un pòdcast, o per parts. Com ara hi ha la cultura de retallar-ho tot i que d'un mateix programa puguis fer fragments... això també em passa a la televisió, com que el programa està fraccionat, doncs ara em miro una entrevista, una altra me la deixo per més tard... no sé com es comptabilitza tot això. 

Respecte si em preocupa, home, em preocupa perquè si la cosa anés malament, a mi em farien fora i m’hauria de buscar la vida un altre cop. De moment no, perquè les audiències són bones, però a mi el que em preocuparia que es creés el clima de què la ràdio no s'escolta. Es diu molt que els joves no escolten la ràdio. Potser ja l'escoltaran no? D’altra banda, això de ser jove, a mi m'intriga, qui és aquest col·lectiu? Perquè cada cop som joves més temps, i no pot ser que tots facin el mateix. 

Per mi hi ha una cosa fonamental que té a veure amb aquest corrent filosòfic dels nous realistes que venen a dir que hi ha una realitat que ens és comuna a tots. Això s'entén perfectament quan parlem del canvi climàtic, de la COVID, de la desigualtat entre homes i dones o entre el nord i el sud, per dir-ho ràpid, són realitats comunes que ens afecten a tots i, per tant, tard o d’hora, aquests joves que teòricament no escolten la ràdio (cosa que jo poso en dubte), l’acabaran escoltant, la realitat s’acabarà imposant. Perquè a més, si hi ha algú que sàpiga sobre precarietat, que reflexioni sobre el futur, que estigui atent a la qüestió del canvi climàtic, que estigui polititzat, si hi ha un col·lectiu mobilitzat són els joves, jo no els desdenyaria en absolut. I la ràdio és un gran mitjà per atendre aquesta realitat, perquè des de la ràdio se segueix fent periodisme. 

P. Com funciona el programa a la carta? 

Tampoc no em preocupa molt de com funcionem via pòdcast. Nosaltres ara tenim un sistema que tu pots mirar la ràdio qui t'està mirant a través d'internet, i jo em tombo aquesta pantalla, perquè també té a veure amb l'estètica: jo no faig circ romà. Jo ho sento moltíssim pel públic, però com que considero que no és idiota, de vegades has d'aguantar una mica. És igual que un llibre, que el comences a llegir i les cinc primeres pàgines no entens res, però has d'aguantar una mica. Marcel Proust, o qualsevol clàssic, si tu no tens una mica de paciència i et dones una oportunitat, no segueixes endavant. 

De vegades hi ha temes que requereixen més atenció, i l'atenció hi és. Això que diuen que estem molt despistats, perquè hi ha moltíssimes coses a fer, que es diu molt dels joves, això és una ximpleria perquè, efectivament, hi ha moltes coses a fer i tot va molt ràpid, però els humans som mamífers. Tu has vist mai un mamífer a la sabana? Els mamífers tenim molta capacitat d'atenció, i pot ser a coses breus i a coses llargues, i per això som capaços d'estar a les xarxes o de llegir un llibre. Per bé que també és cert que ens hem de recordar a nosaltres mateixos que estem capacitats per anar de pressa amb un tema concret, però canviar i quedar-te i atendre una mica més a alguna cosa més complexa. 

no faig circ romàAixí que, reitero, jo no faig circ romà. Primera, perquè podem pensar que si decau l'atenció, potser és que la persona ha deixat d'escoltar-nos perquè s'ha quedat sense cobertura, o ha caigut el sistema. Però, en qualsevol cas, tu quan fas un programa no pots estar atent al que la gent espera, perquè el fàcil és explicar a la gent el que vol sentir. Això també passa amb la parella o amb els amics, per no tenir problemes, però això porta a una relació tòxica. Si jo creo relacions en les quals no hi hagi ni debat ni complexitat ni tensió, això acaba portant a la relació tòxica. I jo no vull una relació tòxica amb les persones que escolten RAC1. Jo apel·lo a la seva intel·ligència i la seva paciència, I que de vegades hi hagi coses que costen una mica. 

Després també hi ha cosa que ha creat el sistema, que és que hi ha LA CULTURA, i després hi ha la cultura popular. Hi ha coses que són complicades i que requereixen temps, però no podem crear la sensació que són inaccessibles. Tu necessites posar els vehicles perquè la gent arribi a això. 

Tu pots llegir-te l’Eneida, o la Bíblia, per posar-te un plom, i pot ser que no t'interessi, però m'hi jugo alguna cosa que segur que t'acaba interessant, perquè hi ha coses que acaben caient pel seu propi pes. 

P. Parlem ara del Late xou amb Marc Giró que has estrenat aquesta temporada i s’emet cada diumenge a la desconnexió de RTVE a Catalunya. Què és el que més t’agrada del format? Volies fer-ne un o senzillament et va arribar l’oferta? 

El Santi Villas, que a més és el meu marit, va presentar un late a TV3 que no va sortir perquè no van encaixar les peces, tot i que ho vam intentar, i de sobte va sortir l'oferta de RTVE Catalunya, que sí que va sortir. Aquest tipus de negoci funciona així, de vegades encaixen les peces, i de vegades no, i de vegades no encaixen perquè no es vol. 

Late xou és un programa extraordinari, no perquè jo estigui implicat en la producció, sinó perquè del que es presenta, al que es guiona, al que acaba sent, hi ha una coherència exacta. Això també succeeix a l'Està passant, un programa que, de la idea original a la realització de guió, a com es fa, i com surt per pantalla hi ha una línia recta, que vas passant d'una cosa a l'altra fantàsticament. I no sempre és així, perquè ara hi ha molt programa que s’endollen els focus, quatre tertulianes, i què opines tu de Kate Middleton...

P. Late Xou amb Marc Giró segueix la fórmula del late clàssic nord-americà, perquè a diferència dels formats que hem pogut veure a Catalunya, no inclous la fórmula del col·laborador setmanal (sense bandejar el rol de la banda i de Las Glorias Cabareteras). Per què? 

Jo crec que aquest programa funciona perquè remet al format clàssic nord-americà claríssimament i té unes normes molt clares. Nosaltres el fem de forma mediterrània perquè la indústria mediterrània no és la mateixa que la d'allà, però està inspirat en el late nord-americà, aquesta era l’obsessió d’en Santi Villas. 

Pel que fa als col·laboradors, està bé si l'encertes, però com no, arrossegues el programa, hi ha programes que justament tenen problemes amb això. Pel presentador és més còmode tenir col·laboradors, però aquí no, aquí són 3 o 4 entrevistes i has d'estar tota l'estona atent. I jo crec que el format funciona justament perquè és el late night clàssic. 

jo estic per l'espectacleJo poso molt èmfasi en el tipus de plató, el tipus d'estructura, els llums, el que ens hem gastat amb el decorat, que pesa, en la cortina... Primer pensàvem si l'havíem de produir nosaltres o si fèiem un service, que vol dir que tu col·loques el programa, però fas un pacte amb una productora que et posa taules, ordinadors, etc. Però jo hi va haver un moment que vaig dir “ho vull produir jo”. I et diré per què: com que tinc 48 anys, i tinc un recorregut, arriba un moment en què, i això les persones que tenen negoci m'entendran, jo de sobte necessito 30 persones que cantin gòspel, i no vull que vinguin amb la seva samarreta, i els hi vull posar unes túniques. Això té un preu, i si jo soc el productor, jo de benefici industrial guanyo menys, però a mi em surt millor l'espectacle, perquè jo estic per l'espectacle. Com que en tinc 48 i és el primer que faig, doncs s'obre la cortina i tinc els 30 cantants de gòspel, i no els 7, que són els que m'hauria portat la productora amiga. I a més a més, els vull amb túnica, i com que jo soc el productor, poso la cara i poso les túniques. Amb això de l'espectacle no s'ha d'estalviar. 

Consideres al públic capaç, i en un contingut d'entreteniment estàs oferint cultura i pensament crític. En canvi, alguns docents expliquen que als nois i noies cada cop els fa més mandra i por pensar. Tu creus que els formats d'entreteniment per les persones joves poden estimular-los a pensar? 

A això que li diem “els joves”, que a més cada cop s’allarga més i tenen més edat, hi ha una cosa que ningú no els explica, però que es detecta: que és probable que tot estigui preparat perquè vostè acabi sent classe operària precària i mal pagada. Llavors nosaltres ens podem entretenir amb aquestes coses, però en el fons a ningú li interessa que els joves pensin. 

Jo no em dedico a la política professional ni soc educador ni res, i trobo que té molt de mèrit dedicar-se a la política i a l'educació, però penso que ningú els hi està dient als joves, a aquest jove etern en el qual ens estem convertint, la veritat, que és fonamental pel tipus de sistema ultracapitalista que ni pensis ni aixequis el cap, que tinguis mandra cultural i que t’idiotitzin o t'autoidiotitzis. No cal fer massa res: precaritzant l'educació i a les persones que s'hi dediquen i creant un sistema hostil pel pensament, creem tota aquesta mà d'obra barata que, o seràs tu que ets blanca i vius a Barcelona, o vindrà nadant des del con sud. Al sistema li és completament igual.