Tant si sou oients habituals de ràdio com si no, després de llegir a la Maria Glòria Farrés segur que se n'anireu directes a engegar-la. La Maria Glòria és una locutora de ràdio que, amb el seu entusiasme i la seva energia transmet, passió pel mitjà. En els anys 50 va entrar a formar part del Quadre de Veus de ràdio teatre de Ràdio Terrassa, i des d'aleshores, i encara ara, sempre s'hi ha dedicat. Sobretot ha fet ràdio teatre, però també altres formats.
L'any 2022 va rebre una Menció d'Honor dels 22ns Premis Ràdio Associació, per la seva trajectòria vinculada a la ràdio, encara en actiu a Matadepera Ràdio. Avui tenim el plaer de conversar amb ella, i conèixer una altra forma de fer ràdio, menys tecnològica, però com diu ella, màgica.
En primer lloc, ens agradaria que ens expliqués en què consisteix el gènere del ràdio teatre, perquè potser les persones que ens llegeixen no saben gaire d’aquest format. En què consisteix i quina preparació requereix?
Per respondre’t hauria d’anar enrere en el temps, jo vaig entrar a la ràdio als anys 50 perquè feien falta veus femenines i m’hi vaig presentar, aleshores tenia 15 anys. Vaig fer un petit paper de criada d’una obra d’en Jose María Pemán, un paper curtíssim, i des d’allà vaig anar evolucionant dins de la ràdio, un mitjà on he fet de tot, però el més important per mi sempre ha estat el ràdio teatre.
I a partir de la meva experiència puc explicar com ha evolucionat la ràdio des d’aleshores. Ara s’ha avançat moltíssim, abans era molt intimista, molt vocacional, perquè els que feien ràdio teatre normalment eren persones que treballaven tot el dia als telers, teixidors, tintorers, etc. Terrassa era una ciutat molt industrial i moltes d’aquestes persones venien a la ràdio per sortir d’aquell ambient, perquè tenien necessitat de fer alguna cosa més. I per això quan Ràdio Terrassa va demanar veus, les persones que es van presentar ja sabien que seria una cosa molt sacrificada, perquè treballaven tot el dia darrere d’un teler i després, a les nou del vespre, a seure a l’emissora per fer lectura de l’obra de teatre que es feia cada setmana.
Abans es demanava bona veu i bona dicció, que se sabés llegir correctament, i que agradés llegir en veu alta per interpretar. Es repartien els papers, es feien les lectures i els dijous s’emetia en directe. Ens hem de fer el càrrec del que suposava això per les persones que treballaven tot el dia. Jo no sé d’on sortia el temps, però sortia per poder repassar el paper i el dijous fer l’emissió.
Dels 50 als 60 va ser l’època brillant de la ràdio, i en aquests deu anys es va descobrir el ràdio teatre, a través dels serials radiats, sobretot a la tarda, que tenien una importància vital per les persones que podien escoltar-los. I es van descobrir grans veus, algunes que ja venien del doblatge, i altres que van fer el salt enrere, com M. Victòria Durà, Federico Gallo, etc.
A partir d’aquí ha anat el gènere ha evolucionat, com per exemple el fet de no fer-ho en directe, perquè això era un estat de nervis total. Sabies que si t’equivocaves allà no hi havia esmena possible, però sempre comptaves amb la predisposició del company que t’ajudava saltant de seguida al seu text com fos. Això es va solucionar amb les gravadores, amb els magnetòfons, primer amb fil, després amb cinta... fins ara que hi ha quantitat de coses que ho han millorat i amb les que jo m’hi sento molt còmoda perquè solucionen qüestions tècniques.
I com ho fan ara aquí a Matadepera Ràdio?
Doncs triem una obra que ens interessi, i primer l’adaptem al mitjà, perquè estan escrites per posar-les en escena i si hi ha parts de molta manifestació corporal, això la ràdio no ho capta i ho has de solucionar. I com ho fem? Doncs tallem. Hem de fer una mica d’esmena a l’autor, que em sap molt greu, però cal fer-ho, perquè, o són massa llargues o hi ha parts que se’n pot prescindir. Un cop adaptada, es reparteixen els papers, s’escullen les veus (aquí tenim entre 12 i 15 veus masculines i femenines), fem tres lectures de l’obra, i després la gravem.
Quan demanem veus, ve gent de tota mena, i sempre en tenim, i això ho valoro molt perquè jo sempre dic que el ràdio teatre no ha de morir. Jo he fet de tot, infantils, música clàssica... però ho he anat deixant perquè l’edat ho requereix. Però el ràdio teatre és l’única cosa que vull mantenir viva, i perquè tampoc ja no cal que jo ara interpreti. Deixo camí a les veus joves amb ganes de fer i amb entusiasme. Quan veig que els hi entra a tots els joves aquest esperit meu, això em dona ales... Una vegada escollides les persones, passem un petit sedàs per provar veus i per veure la com es llegeix. Si la veu és acceptable i la manera de llegir també, la resta, els defectes d’interpretació ja els corregirem.
Com es treballa tota la part tècnica de l’obra pel que fa als sons d’ambient?
Jo li he de marcar al tècnic tot prèviament: quan s’obre i es tanca una porta, o quan se serveix una copa de cava... cal indicar-li al tècnic perquè busqui els sons, ara a través de l’ordinador. Abans havíem de tenir un especialista en sons dintre de l’estudi mentre fèiem l’emissió, i tenia estris que simulaven sons. La porta sempre fèiem sonar la mateixa clar, la de l’estudi, els cavalls es feien amb cocos, el foc amb paper de cel·lofana, o també una pluja llunyana, una turmenta amb una llauna ben fina i la feia vibrar, etc. Era un art, i l’especialista abans ho provava tot. També s’utilitzava la bufeta interior de les pilotes de futbol d’abans, amb això hi posava perdigons o pedres, i ho feia moure i semblava tempesta o granissada.
I la part interpretativa de l’obra es treballa ara igual que abans?
Sí, sí, això igual. El que passa és que llavors érem menys. Ara em pregunto com era possible que féssim una obra setmanal, cada dia anàvem a llegir, i sortíem tard, i després anaven a l’endemà a les 6 del matí cap al teler! Però ningú es queixava, i això que estaven cansadíssims. Possiblement per això valoro tant que es pugui anar mantenint i, per part meva recordant, els elements que ho van fer possible.
A banda de Ràdio Matadepera, hem vist que hi ha pòdcast de ràdio teatre, també se segueixen fent ràdio teatre a RTVE Catalunya, a Ràdio Terrassa, a la Ser de Benidorm, i a Ràdio Hostafrancs. Sap si n’hi ha d’altres?
Jo no tinc constància de cap altre grup, i moltes de les que emet ara Ràdio Terrassa són gravades de la meva època. Per exemple em va fer gràcia que vaig escoltar La Heredera a Ràdio Terrassa, aquesta la vaig gravar l’any 1992. Valoro molt el fet que subsisteixi el ràdio teatre.
Quins canvis ha vist i ha viscut a la ràdio?
Tot ha millorat molt, en tots els sentits. A veure, jo soc d’una època en què se’ns vetaven moltes coses, una d’elles, la parla, no podies parlar en català. Munsó i Cabús diu que els 50-60 van ser una època d’un país molt pobre, però que tenia un tresor, la ràdio, i vaig tenir la sort de viure aquesta etapa tan bonica, perquè la ràdio va despertar moltíssim i culturalment hi havia molt suport. Ho vaig deixar uns anys per circumstàncies, i després hi vaig tornar. I quan m’hi vaig tornar a posar vaig palpar els avenços que jo intuïa com a oient.
Quins eren? Llibertat d’expressió, per exemple, podies improvisar. Perquè abans tot estava en paper i per escrit, la ràdio de paper que deia jo, i no te’n podies passar del guió que t’havien donat perquè darrere de la peixera hi havia el qui t’aixecava la mà i després et feia passar i et renyava per dir alguna cosa que no estava al guió. I que un mateix es pogués fer el guió tampoc no era massa corrent.
També les millores amb la música: ara a través de l’ordinador et busques el track que necessites, i abans no era així, perquè aleshores els discos eren de pedra i si queien a terra se’t trinxaven i ja no es podien utilitzar. Per tant, d’allò a com es treballa actualment, mireu si ha evolucionat, i com hem de valorar com es pot jugar ara amb la música per fer un muntatge musical. Després es feia amb vinils, i marcaves amb un guix al vinil el so que demanaves, i acabaves fent malbé el vinil.
I també la llibertat de fer i desfer, de les taules rodones, d’entrevistar a qui vulguis, que tothom pugui dir la seva... abans no era així.
A part del ràdio teatre, també va fer programació infantil, oi?
Sí, jo havia fet El Cigronet de Ràdio Terrassa creat per Angel Cos. Darrere hi havia el Pau Pi i l’Enric Casademont. Jo era la col·laboradora, la senyoreta Maria Glòria. El nen (el sr. Cos feia la veu perquè era ventríloc) i jo parlàvem en castellà, i després de mica en mica i el nen a poc a poc deixava anar alguna catalanada i el senyor Cos el corregia... Un programa molt popular, es rebien moltes cartes, i tinc un record molt maco, i un avanç més que es va fer. Els nens ens escrivien i demanaven pels protagonistes dels programes.
Perquè es va presentar a la crida per fer ràdio teatre?
Jo sentia una cosa molt especial per la ràdio. Quan els meus pares van poder comprar-ne una, el fet de poder escoltar veus desconegudes i emissores més enllà de les fronteres movent el bastonet del dial, per mi era màgic. En aquella època no era permès escoltar segons quina ràdio, havies d’anar amb cura i abaixar el volum al mínim perquè el veí no s’assabentés que escoltaves una ràdio clandestina. Per exemple, podies trobar Ràdio Andorra, que tenia una noia amb una veu molt clàssica, i a partir d’aquí podies captar notícies de més enllà de la frontera.
Escoltar això per mi era una cosa màgica. Per mi la ràdio és màgia pura, i no sé per què, però a poc a poc se’m va posar a dintre. I a partir d’aleshores, jo deia que volia veure com anava tot això. A part, jo tenia un problema, que tots els llibres que agafava els llegia en veu alta. I els meus germans n’estaven cansats. I llavors, per circumstàncies, la providència... un d’ells, el més “enfadat” perquè llegia en veu alta tot el san dia, va conèixer de casualitat al director del grup de ràdio teatre de Terrassa. I aquest li va dir un dia que li feien falta veus femenines. I el meu germà li va dir: ja t’enviaré la meva germana que és un plom!
I així va ser com va passar. Jo vaig anar a fer la prova, convençuda que serviria. Em fan la prova i dos dies després, el director de la cadena va dir “aquesta veu m’interessa, que segueixi fent ràdio teatre, però després seguirà amb mi”. Tres mesos després era locutora, després ja vaig ajudar a programació, muntadora musical, etc. Jo ho volia fer tot i tot m’agradava.
Va fer tots els papers de l’auca?
Si he fet de tot: tècnica, control de so, locutora, etc. Però de tots els formats, el ràdio teatre és el que més m’ha marcat i més satisfacció m’ha donat: he pogut interpretar, i portar a través de les ones personatges que la gent ha llegit, o que després se n’han fet pel·lícules... Per exemple, el serial Allò que el vent s’endugué a Ràdio Barcelona, que s’ha tingut sempre al record. Jo aleshores començava a la ràdio, i escoltar l’Encarna Sánchez i l’Enric Casademont fent d’Escarlata i Rhett Butler, amb aquelles veus tan precioses fent aquells personatges! No calia res més, era fantàstic! I quan els vaig poder conèixer encara més, clar.
Poder fer una Yerma, La heredera, la filla de l’Enric VIII, n’he fet molts i m’han satisfet molt, i ara que ho pugui fer un a altre i que tregui tota la seva sensibilitat per donar vida a un personatge i donar-li vida és meravellós.
Sabien com rebia la gent les seves interpretacions?
Sí, i tant, per exemple els oients van començar a demanar fotografies dels intèrprets. Enviaven cartes felicitant-nos. No hi havia televisió. Només ràdio i cinema, i no tothom podia anar-hi. No hi havia la facilitat d’ara i la ràdio et feia viure altres coses.
Quan estaven en directe fent una obra els n’hi havia passat alguna de grossa?
Per exemple, simplement et podien venir ganes de riure i tu estaves explicant una cosa dramàtica... era terrible! Ho passaves molt malament! Aleshores et retiraves de micròfon, i aquell text no es donava, i saltava al company que et donava rèplica i no sé com, però encaixava.
De vegades es donava el cas que, com que hi havia cadires per seure i descansar mentre no actuaves, i mentre seies potser et descuidaves de l’entrada de la teva línia, i t’hi havies de posar, amb cura de com agafaves l’aire.
Després venia la repulsa, el director et renyava i això podia implicar que potser no et donava un paper per la següent, com un semi càstig. I s’admetia, no n’hi havia rèplica, tot era voluntari.
Saltem de format, el programa Només clàssica encara el fa?
No, vaig deixar-ho. Primer es deia Adagio. Era simplement l’explicació d’una peça d’un autor aprofundint i contant-la bé. Després vaig afegir un personatge popular al programa, li feia una entrevista demanant-li que portés música important de la seva vida. I mentre fèiem l’entrevista la posàvem. Hi van passar diverses personalitats, era molt interessant i molt entranyable, veies el personatge d’una altra manera. Quan explicaven la relació de les seves experiències amb una peça de música, i et deien “en aquell moment jo sentia això, passava això, etc.”, coneixies el que realment hi havia dintre d’aquella persona.
Em va enriquir molt aquest programa. Recordo especialment l’entrevista a Montserrat Figueras, esposa de Jordi Savall. Em va marcar molt. Ella ja venia marcada per la malaltia que se la va endur, però jo no ho sabia. Es va obrir totalment. Hi va haver un circuit, una força entre ella i jo! En tinc un record molt viu. A través de la música, ella s’anava deixant anar, es va obrir totalment. Vam parlar d’entrevistar després al seu marit, però finalment vaig entrevistar a la seva filla, l’Adriana, que és una gran concertista d’arpa. Va deixar dit que s’ho havia passat molt bé amb mi i la seva filla va voler venir. Un petit exemple del que va ser per mi Adagio.
La música ho pot tot. Per mi ha estat un punt essencial per seguir endavant en tot moment, tant a la meva vida professional com personal. M’ha acompanyat molt la música. I jo no en sé res, de música, no sé llegir una partitura, però què ha fet la música clàssica amb mi que m’ha vençut? En tot el bon sentit del món.
No li va cridar l’atenció canviar a altres emissores a part de Ràdio Terrassa?
Jo vaig fer la prova per Ràdio Barcelona i per Radio Nacional, però no vaig passar la prova. Les vaig fer amb M. Victòria Durà, i vaig preguntar per què i em van dir simplement que en llegir un tros en castellà havia tingut una a massa oberta i això era un deix català, havies de tenir llengua castellana pura.
I ara com a oient, què escolta? Què li agrada?
Quan em desperto ja m’acompanya, em desperta, i tinc ràdio a la cuina, al lloc on treballo, a la sala d’estar... a tot arreu m’acompanya. Hi ha estones, però, que la ràdio no m’acaba d’omplir, perquè hi ha coses que em molesta escoltar, que em fan mal a les orelles: de vegades és la dicció afegida a la manera de dir-ho, o l’expressió que es llença. A la meva època es demanava un bon to de veu, ara això no es mira massa o gens. El to de veu influeix moltíssim en el fet que l’oient t’escolti amb més o menys interès. Un altre aspecte és també el com es diu, que es vulgui imposar el seu criteri per sobre dels altres i això no m’agrada. Llavors tanco la ràdio, passo a la música clàssica o a la televisió.
Com ho faria si volgués fer ràdio teatre a l’escola?
Repartiria papers i els hi faria llegir en veu alta, i els preguntaria: “ho diries així si fossis tu?”. Perquè clar, es limitaran a llegir, i hem de buscar el punt d’interpretació. Un ”no” es pot dir de moltes maneres. A l’escena es pot dir que no amb el cap, a la ràdio pots fer un “no” fort, un “no” que s’arrossega, que vol dir potser sí... I de mica en mica fer entrar l’interès a les personetes. Vols fer en aquest paper? Doncs anem-hi, juguem-hi perquè aprenguin a interpretar, no a llegir.
Com veu el consum de pantalles d’infants i joves? Quins consells els hi donaria?
Ahir estava dinant en un restaurant, i hi havia dues famílies amb infants. Un portava una maleta plena de playmobils, el nen anava ben carregat, i els va posar tots a terra. Em va semblar perfecte, els pares van dinar tranquils i el nen jugava. L’altra família tenia dos infants, un nen i una nena: el nen tenia un mòbil i la nena una consola. Ahir vaig treure la conclusió que els nens s’adapten al que hi ha. Aquells dos nens estaven petrificats mirant les imatges que tenien al davant, mentre l’altra que jugava amb els playmobils, es movia, parlava... però és molt més còmode que la pantalla et vagi donant, anar tocant botonets...
Com ho veig? Evoluciona tot tan de pressa hi ha moltes coses que se m’escapen, i que jo ja no hi soc a temps. Però sí que tinc clar quina de les dues situacions m’agrada més.
Està clar que a Matadepera Ràdio sempre hi haurà un espai pel ràdio teatre, però en un mon que va tan de pressa, creu que el ràdio teatre encara té espai?
Jo segueixo plantant la llavoreta, i aquí tinc la tranquil·litat que si jo me’n vaig, sempre hi haurà continuïtat.
Mira, ara que fa poc que ha mort Josep Maria Espinàs, amb qui vaig tenir una relació molt curta, perquè el vaig convidar per una xerrada. I ell em va dir una expressió que he fet servir moltes vegades a la meva vida: “a partir dels 70-75 anys tota la resta és un temps que s’afegeix”. Jo ara estic en aquest temps afegit. A ell se li ha acabat el temps afegit, i jo l’estic vivint, i l’he d’aprofitar al màxim.
