Conversa amb Núria Aragay

Nuria Aragay

La Núria Aragay Vicente és psicòloga clínica i experta en addicions no tòxiques.

Actualment, és la responsable de la Unitat d'Addiccions comportamentals del Consorci Sanitari de Terrassa i de l'àrea de psicologia de l'Institut Brain 360, i també és professora del Grau de Psicologia de la Universitat Internacional de Catalunya. 

Per la seva consulta passen diàriament persones que tenen una relació problemàtica amb les pantalles. Amb ella conversem sobre famílies, nens, adolescents, i tecnologia, pantalles, etc. 

Què és educar en pantalles? 

Educar en pantalles és moltes coses: és educar en el temps d’ús (però no únicament el nombre d’hores), en els espais, és a dir, en quines situacions les podem utilitzar i quines no i també en saber equilibrar les estones d’oci on les utilitzem
Educar en pantalles també és educar en el contingut. És important aprendre a seleccionar els continguts i tota la informació que trobem a les pantalles, i per això és fonamental suggerir continguts per estimular el pensament crític en els nostres fills i filles, perquè puguin seleccionar i discriminar de tot el contingut que tenen a l’abast, allò que sí que poden, o volen o els interessa aprofitar, i allò que cal ignorar o rebutjar. 
I finalment, educar en pantalles és també educar en el model: els adults som els seus models i a través del que nosaltres fem, ells també aprendran com utilitzar-les. 

I com ho fem per ser bons models? 

Per ser un bon model és important analitzar la nostra conducta, com dèiem abans, analitzar el temps, els espais i els moments en els quals emprem la tecnologia i quin contingut o quines aplicacions fem servir. En el moment en el qual un és conscient de com les utilitza pot trobar maneres de modificar, de canviar o de trobar equilibris d’ús, per tal que no l’interfereixi i per tal que el nostre entorn es beneficiï del model que oferim. 

Hi ha alguna fórmula per poder fer aquesta anàlisi en l’àmbit personal?

És important observar-se, dedicar uns dies a analitzar quin tipus d’ús fem, utilitzant recursos com la informació que ens dona el mòbil sobre el temps d’ús i les aplicacions més utilitzades. A partir d’aquesta observació, i de veure com l’ús que en fem afecta el nostre entorn, podrem trobar maneres d’establir els nostres propis límits i les nostres pròpies normes. 
Perquè si nosaltres trobem les formes de controlar-ne l’ús, indirectament estem ensenyant als nostres fills com autogestionar-se ells mateixos. Els nens i les nenes aprenen més del que nosaltres fem que del que els diem

Com relacionem valors i món digital? 

Educar en el món digital i educar en valors en el fons és el mateix. Als fills i les filles els hem d’educar allà on estan: estan a l’escola, estan a casa, estan al parc, estan amb els amics... i ara estan amb un entorn nou que és el digital i, per tant, de la mateixa manera que els eduquem en uns valors a l’escola i a casa, aquests mateixos valors els hi podrem ensenyar en el món digital. 

Les normes de socialització són les mateixes. Han d’entendre que tot i les característiques que el món digital pot tenir d’anonimat, de distància i de no presencialitat, així i tot, prevalen les mateixes normes d’interacció i socialització que en el món real. 

Anem a etapes concretes, com afecta els infants de 0-3 les pantalles? 

Les pantalles en els infants de 0-3 anys no són innòcues, hi ha molts estudis que demostren que l’ús excessiu de pantalles en infants petits té un efecte d’interferència en el desenvolupament de capacitats importants com són el llenguatge, el joc simbòlic, la capacitat d’atenció, etc. En un moment en el qual el desenvolupament cerebral està en període de creixement i d’avanç, el fet que passin molta estona amb pantalles els impedeix fer el que més necessiten en aquesta etapa, que és experimentar amb els objectes reals, interactuar amb els adults i amb altres infants, en definitiva, jugar i experimentar amb el món real. 
I no només això, sinó que, a més, la maduresa d’aquest cervell no els hi permet comprendre tota la informació que les pantalles els hi proporcionen. No sabem com estan rebent, com estan interpretant tot aquell contingut. Per tant, de 0-3 anys la relació amb les pantalles hauria de ser molt reduïda, acotada a moments molt puntuals. 
També és importantíssim que en aquesta etapa les pantalles no serveixin per tranquil·litzar al nen. Els nens han d’aprendre a estar tranquils, o senzillament a estar en determinades situacions a través del joc.
En resum de 0-3 anys, com menys pantalles millor, i quan hi siguin, que hi hagi un adult al costat que pugui acompanyar i anar explicant el que pot trobar i anar seleccionant i proporcionant un contingut adequat a l’edat. 

Canviem d’etapa vital, i parlem ara dels nens de 6 als 12 anys, un període en el qual els videojocs per exemple, ja estan molt introduïts en el seu oci. Com ho gestionem? 

Efectivament, a l’etapa de 6-12 els videojocs són el contingut estrella, el que més s’utilitza en aquesta edat. 
Jugar, sigui en la forma que sigui, no és dolent, el joc és una via a través de la qual els éssers humans aprenem. Per tant, jugar amb videojocs no és nociu: els videojocs, i el joc a través dels videojocs, ofereixen la possibilitat de desenvolupar capacitats cognitives importants, com ara la capacitat viso-espacial, habilitats de treballar en equip, d’esforçar-se per objectius, de planificar i desenvolupar plans d’acció per aconseguir aquells objectius, etc. L’ús de videojocs és estimulant pel cervell i ajuda a desplegar habilitats cognitives que ens serviran al llarg de la nostra vida.
No obstant això, tot i que tenen uns aspectes positius, si el nen o la nena només juga amb videojocs, està deixant de fer altres coses que també són importants. Per tant, el problema no és en si mateix el videojoc, sinó el temps que li dediquen, tot allò que deixen de fer mentre juguen. 

Caratula_pindola11Així doncs, cal establir normes i pautes d’ús. Podem marcar estones de jocs no superiors a dues hores, i que aquestes estiguin intercalades amb altres activitats sense pantalles. És important que els ajudem a anar assolint l’autocontrol a l’hora de distribuir el seu temps de forma equilibrada: han d’aprendre que hi ha d’haver estones per jugar amb pantalles, però també estudiar, per jugar d’altres maneres, per gaudir fer altres tipus d’activitats, etc. Les “negociacions” cal que s’adaptin a l’etapa madurativa. Quan són petits, les hem d’instaurar nosaltres, i quan són més grans, hem de consensuar i pactar el temps d’ús de les pantalles. 

I què fem amb el mòbil? Sembla que cap nen o nena arriba als 12 sense tenir-ne un en propietat. Quina és l’edat ideal per tenir mòbil?

No ni ha una edat concreta adequada per tenir mòbil. Sembla que s’està establint en la societat que a partir dels 12 tots n’han de tenir, però no és l’edat sinó la maduresa individual de cada nen o nena el que determinarà si ha arribat el moment, i aquí és on entra el paper dels pares. Cada mare i cada pare, valorant el grau de maduresa del seu fill, ha d’avaluar quan és adequat que tingui un mòbil. pindola 12_1

A més, cal que entenguem la introducció del mòbil no com una pantalla que se li cedeix i a partir d’aquí ja ens desentenem, sinó que hem de seguir atents i establir com serà aquest ús: per exemple, no cal que tinguin el mòbil de darrera generació, ni que el tinguin disponible les 24 hores del dia. Es pot anar pactant, i és recomanable fer una introducció gradual, i el que els nens vagin veient com el mòbil s’integra en el seu dia a dia, però sense deixar de banda altres coses. 

Per tant, fora bo que abans de tenir mòbil en propietat, les famílies anem preparant el terreny, oi? 

Sí, cal parlar-ne amb els nostres fills, cal explicar-los quin creiem que és un ús adequat, o quin ús volem o esperem que tingui. I un cop tingui el dispositiu, s’haurà d’anar parlant de com veiem que és l’ús que està fent, i si cal modificar-lo. 
Donar un mòbil és donar accés a un munt de coses, però no deixa de ser una pantalla més sobre la que els adults hem de seguir educant en l’ús. Recordem que els nostres fills aprenen més del que fem que del que diem, sobretot si el que fem va en consonància amb el que diem. 

Amb el mòbil i l’adolescència, entren en joc les xarxes socials. És bo que hi siguin? Els hem de deixar?

L’adolescència és una etapa de molts canvis físics i biològics, els nois i les noies necessiten experimentar perquè estan construint la imatge de si mateixos, que els acompanyarà i ajudarà a passar a l’etapa adulta. És una etapa intermèdia entre la infància i l’adultesa, i això comporta un salt molt gran: els adults esperem que facin un gran canvi, i passem de dir-los tot el que han de fer, a esperar que sàpiguen fer-ho ells per si mateixos, i els adolescents no ho viuen igual que nosaltres. 
Per l’adolescent, és bàsic relacionar-se i socialitzar-se amb el grup d’iguals, i ara aquesta socialització passa a través de les xarxes i de les pantalles. Apartar-lo d’aquest espai de socialització és apartar-lo d’un element bàsic en aquesta etapa, per tant, apartar-lo no és el més adequat, però sí educar-lo per estar en aquestes xarxes. 

Per tant, en aquesta etapa, com els acompanyem? 

Quan parlem d’educar en el món digital, sobretot en l’etapa de l’adolescència, ens hem de situar físicament al seu costat. No podem anar ni de cara, ni en contra, perquè aleshores no ens escoltaran. És important acompanyar-los, estar al seu costat i anar observant què fan (per tant, deixant espai perquè facin), i compartint amb ells el que creiem que això pot causar o crear-los problemes determinats. 
I acompanyar-los vol dir, per exemple, ajudar-los a ser conscients que en el món digital la imatge té un pes molt més gran que en el món real. A les xarxes, la primera impressió que tenim de les persones és únicament física, i això determina les relacions o els contactes que estableixen amb la resta d’iguals. Per tant, un dels punts bàsics és fer-los-hi veure que la imatge física té un pes massa gran en aquest espai, i que aprenguin a compensar-ho perquè no tingui un efecte negatiu sobre la seva autoestima. 

Ara parlem dels adults. Ho sabem, vivim hiperconnectats. És greu, doctora? 

captura pindola 17Tenim aquesta autoimatge d’hiperconnexió que és, en certa forma, normal. Tots en fem un gran ús, tots acumulem un nombre d’hores important entre ordinador, mòbil, televisió, etc. 
Aquest ús que hem normalitzat sí que ens podria comportar problemes, però no té per què arribar a ser patològic. Sí que crec que com a societat hem d’anar identificant de tot aquest ús excessiu, de quines maneres en podem fer un ús més saludable, de la mateixa manera que hem après a portar una alimentació més saludable o a fer canvi d’hàbits en determinats àmbits de la nostra vida.
L’àmbit digital és nou per tothom, i la novetat ha fet que en fem un ús excessiu, però segurament veure com aquest excés pot acabar interferint en el nostre dia a dia acabarà portant-nos d’una manera natural a què trobem maneres de fer un ús més sa. 
De fet, l’efecte novetat està molt descrit, un joc nou fa que un nen s’hi passi moltes hores jugant i això té una corba en què, a la que passa el temps i l’efecte novetat es perd, aquell interès també decreix. Com a societat acabarem experimentant aquest progrés. Les pantalles són un objecte relativament nou per a tots, i els adults estem aprenent a conviure amb aquesta pantalla. Quan deixi de ser novetat, aprendrem a utilitzar-lo de forma més saludable i trobant espais on no voldrem que ens interfereixi, i protegint-nos. captura pindola 19
D’altra banda, no podem oblidar les conseqüències físiques en la nostra salut. Està àmpliament descrit l’efecte que el sobre ús de les pantalles té a escala visual, ja que provoca cansament i empitjorament de l’agudesa visual. També està descrit com les males postures mentre fem servir dispositius tecnològics tenen un efecte perjudicial pel que fa al dolor musculoesquelètic i postural, i també influeix a tenir un estil de vida més sedentari. Per tant, la hiperconnexió té un efecte claríssim en el nostre cos, de postures pocs naturals, de poc moviment i d’esgotament mental i visual per estar tanta estona davant de les pantalles. 

I ara parlem dels adults que han de fer de model dels seus fills amb l’ús de la tecnologia. D’entrada, com afrontem la reacció dels nostres fills i filles als límits que els hi hem de posar? 

El primer que hem de fer per gestionar aquests moments en què ens hi trobarem és estar tranquils, i entendre que aquest conflicte hi ha de ser. És difícil d’esperar que quan retirem una cosa que l’altre en té moltes ganes d’utilitzar, com a mínim no se’ns molesti. Per tant, l’enfado i el conflicte són normals, i hem de buscar maneres d’abordar-los. 
Coses que ens poden ajudar: sobretot, parlar amb respecte. Les dues bandes podem estar molt enfadades per allò que està passant, però com adults, novament, som els seus models i els hi hem d’ensenyar a gestionar els conflictes parlant amb respecte i explicant clarament perquè en aquell moment li estem demanant que deixi de jugar a un videojoc, o de mirar la televisió. I no només això, sinó que també hem de deixar espai perquè ens expliquin perquè està tan enfadat. Un cop els dos hem pogut exposar els nostres punts de vista, cal trobar maneres de resoldre el conflicte, que potser establint altres moments d’ús. 
Però sobretot, la part més important és entendre que el conflicte és normal, i que ambdues parts es puguin respectar i escoltar. 

Hi ha alguna recepta màgica per aquests moments de conflicte? 

Nuria Aragay en consultaDe receptes màgiques, no n’hi ha. Cada cas, cada família, cada nen o nena, cada adult... és diferent i, per tant és important anar buscant en cada cas què funciona i què no, i per això també és bàsic escoltar-nos i escoltar, perquè cada conflicte que les pantalles ens fan viure ens pot ajudar a aprendre com afrontar el següent, i així anar trobant quines eines o estratègies puc utilitzar com a adult per a aconseguir que aquell nen entengui, per més que li molesti, que en aquell moment és important parar.
Com a adult també és important aprendre a tenir paciència i a donar-li el temps perquè pari, perquè moltes vegades els hi demanem que parin al moment, i això no sempre és fàcil. Recordem, som els seus models, i perquè aprenguin a tenir paciència, cal tenir-ne. Cal que parin, però si és en 5 o 10 minuts i no immediatament, segurament no passa res. Haver de repetir moltes vegades una mateixa norma no té res de patològic, és una situació normal. 
Educar és tenir paciència i anar fent, poques vegades passa que plantegem un límit o una norma i té èxit a la primera.    

De vegades, cal recórrer als professionals com tu per problemes derivats d’un mal ús. Quan us arriba una primera visita, que és el primer que feu?

Quan arriba a consulta una família el primer que intentem fer és entendre aquella situació, i obtenir una fotografia completa: arriba una mare, un pare, un nen o nena i un conflicte segurament fa molt temps que s’arrossega. Cal entendre les dues parts, els punts de vista dels adults i el dels nois o noies, i el paper que les pantalles han tingut en el conflicte.
Habitualment, els adults arriben molt enfadats amb les pantalles i fill o la filla, que ha anat intentant trobar maneres de funcionar per sobreviure al conflicte. Quan arriben a consulta és perquè no saben com sortir-se’n, i per això en la primera visita deixem espai per escoltar i que cada part pugui expressar què voldrien canviar. I a partir d’aquí, comencem a treballar.  

Quins tipus de conflictes porten les famílies quan arriben? 

Les famílies quan arriben a consulta el que porten com a conflicte principal és un ús desmesurat del fill o filla de pantalles vàries. I el que habitualment observem és que no han trobat la manera de gestionar l’ús que en fan tots plegats i, per tant, tampoc han trobat la manera d’ajudar als seus fills a desenvolupar un autocontrol. 
Sovint també venen a consulta amb el dubte de si és o no una addició. I aquí és important ajudar-los a veure la línia que separa un ús excessiu d’una addicció, que és molt menys freqüent. Normalment veiem casos on hi ha un sobre ús, i cal ajudar a buscar maneres d’equilibrar-ho. En menor mesura, veiem casos d’addicció, i aquí hi solen haver altres aspectes que expliquen per què el noi o la noia fa aquell ús desmesurat que li ha provocat una interferència en la seva vida. 
Una addicció a pantalles és un ús abusiu, sí, però que ve explicat per algun altre conflicte que la persona no està trobant la forma de resoldre i està, o bé intentant sortir-se’n, o bé aguantant la situació a través de les pantalles. En aquests casos la intervenció és diferent i cal ajudar a canviar l’ús que en fa de les pantalles si no també a resoldre el problema que l’ha portat allà. 

S’acompanya prou a les famílies en l’educació digital i mediàtica?

Fins ara, és evident que no ho han estat prou, i justament per això tenim moltes consultes de famílies en les quals no hi ha un cas d’addicció real, però si una dificultat de gestió de l’ús que en fan els fills. Això no deixa de ser un reflex del fet que les famílies no estan trobant la forma d’afrontar aquestes situacions. 
Igualment, aquest acompanyament en el món digital no hauria de recaure únicament sobre les famílies, cal implicar a molts més agents, la comunitat educativa, la xarxa del lleure, etc. I també són necessàries normes i noves legislacions que regulin el contingut que es pot difondre a través de les xarxes. Educar en un ús saludable de les pantalles és responsabilitat de tothom. 


I ja per acabar, i en format breu...  

Dues coses imprescindibles per educar
Estimar i validar. 

Tres paraules per educar en pantalles 
Ser bons models no criminalitzar i oferir/suggerir continguts.

Una imatge mental que ens pot ajudar en moments crítics 
A mi em funciona recordar quan jo era adolescent, i els conflictes que hi havia aleshores amb l’ús del telèfon. 

Com hem de mirar als nostres fills i filles?
Amb amor i respecte. 

Dos trucs de psicologia positiva
Te’n diré un que ens servirà per a unes quantes coses: comprar una lupa que faci ben gran totes aquelles coses boniques i positives que tenen els nostres fills. 

Un llibre o dos que ens poden anar bé per educar.
Un llibre imprescindible és El cervell de l’adolescent, de David Bueno, que ajuda a entendre molt bé perquè aquesta etapa és tan difícil per uns i pels altres, i l’altre qualsevol novel·la que t’ajudi a desconnectar d’aquest tema. 

Què passa si un nen o nena de tres anys mira una estoneta el mòbil de tant en tant? 
Res :) 

En una habitació on hi ha pantalles, també hi hauria d’haver? 
Música, persones, llibres, instruments... 

Per no ser un orfe digital, cal...?
Entrar i experimentar en el món digital. 

No hi ha res més poderós què...
Validar i buscar les coses positives de l’altre. 

No hem d’oblidar mai què... 
Que educar cansa, i no surt bé mai a la primera. 

Quin rol creus que han de tenir programes com l’eduCAC? 
Crec que és important que organismes com el CAC a través del programa eduCAC puguin aglutinar i mobilitzar tots els recursos i iniciatives en marxa per educar en el món digital.