Conversa amb Òscar Fernàndez

Pregunta. Com es prepara el Catalunya Migdia? Com és un dia de feina normal al Catalunya Migdia, des que s’hi poseu fins que s’emet?  

Resposta. Els periodistes tenim una part de la nostra feina que no es veu, que és estar pendent de l'actualitat. En el meu cas, des que em llevo estic escoltant la ràdio, mirant Twitter, les pàgines web dels diaris... de vegades gairebé sense ni adonar-me'n. Això em permet estar bastant al dia, com a mínim tenir una mica de base, sobre l'actualitat. 

Quan arribo a la ràdio, que són les 9 h del matí, el primer que fem és una reunió amb les diferents seccions. Una redacció d'un mitjà està dividida en seccions: economia, cultura política, internacional, societat... I, en aquesta reunió, cada secció “ven” els temes del dia. Per exemple, a política et diuen “avui hi ha reunió del Govern, o del Govern amb els sindicats”, o “avui hi ha una roda de premsa del conseller de no sé què”. Ells “venen” què pot passar durant el dia, i tu “compres”. És com si fos un mercat, ells t'ofereixen el seu producte, i tu com a editor tries.

Per exemple, d'internacional m'interessa la crisi de Gaza, el que passi a Ucraïna, o una compareixença de Joe Biden. Doncs tu “compres” aquests temes de cada secció de cara a l'informatiu. Llavors, durant el matí des que acaba aquesta reunió, fins que fas l'informatiu, es van treballant les informacions que has comprat. També has d’estar pendent de si passa alguna cosa d'última hora, per tal de canviar algun dels temes que es preparen des del matí. 

P. Quins criteris s’utilitzen per endreçar les notícies a l’escaleta d’un informatiu? Com es prioritza amb quina notícia obres el programa i el temps li dediques, per exemple? 

R. L'ordre dels temes que poses primer, i els temes als quals els dones més temps són els que tu consideres que són més importants. Com saps que a un tema li has de donar més o menys importància? 

D'una banda, a quanta gent afecta. Una cosa que afecta un poble petit té menys importància que una cosa que afecta una ciutat molt gran, és a dir, la quantitat de persones a qui afecta. Una malaltia que afecta 300 persones és “menys important” una malaltia que afecta a milions de persones. Per tant, a quanta gent afecta, és un dels criteris que utilitzes per donar-li més o menys importància a un tema. 

La novetat: un tema del qual s'està parlant fa tres setmanes perd interès, ja ho has explicat tot molt, és molt repetitiu i, per tant, perd importància. Un tema nou que és el primer dia que se'n parla, li'n dones més. 

La proximitat o llunyania a la que s'ha produït: malauradament un terratrèmol al sud de França és molt més important per tu que un terratrèmol a Tahití, per exemple.
 
Tots són importants, clar, però ho són més o menys en funció de quanta gent afecta, és a dir, quina part dels teus oients o espectadors es veuran afectats per això. Al final acabes fent com una mena de balança entre totes aquestes coses per donar-li més importància o menys a un tema o a un altre. 

P. És feina únicament de l'editor de decidir tot això, o hi intervenen més persones en el procés? 

R. L'editor té l’última paraula, però hi ha un equip d'edició, un editor amb un sotseditor, i de vegades tens algun redactor que està alliberat pel teu programa. Els caps de secció que comentàvem també t'ajuden per prendre decisions. Per exemple, a internacional, avui aquest tema és molt important perquè afecta molta gent, perquè és nou, perquè aquesta persona és molt més important que aquesta altra..., i llavors ho discutim amablement entre tots, però al final l’última paraula és de l'editor que és qui decideix l'ordre i el temps que li dediques a cada notícia. 

P. La primera hora és purament informativa, quin és l’objectiu de la segona?

Intentem anar una mica més enllà del que és purament la notícia. A la primera hora entre unes coses i altres tens uns 40 minuts d'informatius i 20 minuts d'esports. Això vol dir que entra un minut o minut i mig per tema, i acabes donant només la notícia. Però de vegades et falta context, o sentir l'opinió del protagonista, o analitzar quin impacte de futur pot tenir aquesta notícia que has explicat, etc. Llavors aquestes parts les derivem a la segona hora de l'informatiu amb els tertulians, que parlen bàsicament de política. I si el tema és molt específic (una guerra, un terratrèmol, un tema molt concret que els tertulians potser no dominen), busques algun expert o especialista que et doni el context i t'ajudi a entendre si aquella notícia és molt més important o menys.

P. Tant en la primera hora com en la segona, us influeixen les xarxes socials i el que puguin haver fet altres mitjans o fins i tot els companys de la casa?  El trending topic o la viralitat condicionen l’escaleta?

R. T'influeix, però no tant com la gent es pensa. I també unes coses més que d’altres. Per exemple, amb els temes virals, nosaltres, que a més som empresa pública, no hi entrem en segons quins: sang i fetge, tafaneria, informacions que no són verificables 100%, etc., aquí nosaltres no hi entrem. Potser és tendència, potser hi ha milers de persones que ho estan llegint, però no ho tractem. 

El programa té una línia editorial, i a més tu tens una ètica professional per decidir quins temes vols fer i quins no. Es pot entendre que, a segons quins mitjans, els hi pugui interessar, però pot ser que tu, pel tipus de mitjà en el qual treballes o a qui et dirigeixes, no ho vulguis tractar. 

I sí que estàs una mica pendent de què fan els altres, però això no vol dir que tot el que fan els altres tu també ho facis, perquè ho passes pels teus criteris, per veure si vols seguir aquella mateixa línia o no. I potser decideixes que d’això que n'està parlant tothom, no hi vols entrar, o no t’interessa o tu com a empresa pública no hi han d'entrar. 

P. Les empreses públiques i privades haurien de seguir els mateixos criteris informatius? 

R. L'ideal seria que no hi hagués diferència, i que tots tinguéssim el criteri clar i una responsabilitat social. Al final, els mitjans privats també utilitzen una concessió que no és pública, perquè l'espai radioelèctric, les ones i els canals de televisió, són una concessió pública. Però tots sabem que el món real no és ben bé igual que l'idíl·lic, i que tothom té els seus interessos econòmics, empresarials, etc. 

Com a empresa pública, nosaltres hem de fer un servei públic, i hi ha alguns temes que potser no són rendibles, però que hem de fer. Per exemple, una notícia d'un poble molt petit: afecta molta menys del que afecta una notícia d'una ciutat gran, però com a empresa pública també hem de tenir en compte l'interès d’aquestes persones que viuen en el poble petit, i no els podem abandonar perquè tenim un mandat públic. 

També passa amb segons quins temes que potser no estan en l'agenda mediàtica, i que nosaltres els volem tractar per, precisament, aquesta responsabilitat pública. Com a empresa pública la tenim, i ens agradaria que tothom la tingués, però també entenc que hi ha interessos econòmics que fa que no tots els mitjans la tinguin. 

P. Ens comentes que en la primera hora hi poden cabre 18/19 peces informatives? Es pot considerar ben informat un oient amb la primera hora del Catalunya Migdia? Com hauria de ser una dieta informativa acurada? 

R. Jo crec que avui dia, que a més tot és molt accessible, hauríem de tastar diversos mitjans. Perquè tots tenim el nostre biaix, de vegades inconscient. Jo em miro el món d'una determinada manera, Catalunya Ràdio es mira el món d'una determinada manera, RAC1 se'l mira d'una altra, La SER se'l mira d'una altra, la COPE d'una altra, etc. 

És veritat que amb les xarxes socials estem creant bombolles que fan que, com que tries a qui llegeixes, acabes seguint a la gent que diu el que tu vols sentir, i no el que tu no vols sentir. I això fa que ens retroalimentin i que ens assembli que tothom veu les coses com nosaltres les veiem. En canvi, si tu tens un menú en el qual escoltes emissores, o llegeixes diaris o pàgines web, o mires cadenes de televisió que no es miren el món de la mateixa manera que te’l mires tu, potser t'ajudarà a posar-te en el lloc de l'altre. 

Per exemple, ara en aquests dies que m'esteu fent l'entrevista hi ha un conflicte entre Hamas i Israel a la franja de Gaza. Si tu mires només mitjans de comunicació que tenen una línia editorial proisraeliana, tu creuràs que Israel té tota la raó, i que tots els palestins són uns terroristes. Si tu mires mitjans de comunicació que només tenen la línia palestina, creuràs que Israel són tots uns terroristes d'estat, i en canvi, la raó la tenen els palestins. 

Si tu tries uns mitjans d’un bàndol, i uns de l’altre, t'acabaràs creant una imatge més global en què veuràs que tothom té una part de raó i tothom té una part de no raó. I per això és bàsic que triïs, i escoltis, i tastis, i consumeixis diferents mitjans de comunicació, per fer-te una dieta variada.

Això és com el menjar: si només menges fruita, per molt bona que sigui no tindràs una dieta variada. Si només menges carn, per molt bona que sigui, no t'estàs alimentant bé. Si tu únicament escoltes les notícies d'un únic mitjà, estaràs veient una part esbiaixada de la realitat. 

P. Quin paper creus que tenen els mitjans de comunicació en configurar l’agenda de preocupacions de la societat? O quin creus que haurien de tenir? 

R. Tenim una part de responsabilitat, per no tanta com abans. Internet i les xarxes socials han fet que s'hagi democratitzat molt l'accés a la informació, i ara tothom té molts canals, però abans si no ho deien els mitjans no es tractava, i la gent no ho sabia. En certa forma, els mitjans ens hem quedat “arraconats” a l'hora de posar els temes sobre la taula del menú informatiu. 

Però encara tenim un paper, perquè tu saps que quan aquesta notícia te la dona un mitjà, hi ha algú al darrere que és responsable. Quan t'arriba a través d'una xarxa social no saps qui hi ha al darrere d'aquella informació, si és verídica, si no ho és, si ha passat tota una sèrie de controls com per poder-la emetre o no. Amb un mitjà hi podràs estar més o menys d'acord, però hi ha algú que es fa responsable d'allò, que ha fet una sèrie de controls, l'ha redactat mitjançant uns criteris de noticiabilitat i, per tant, hi ha algú al darrere. Però l'època en què els mitjans teníem el monopoli de l’opinió pública, afortunadament ha passat. Perquè abans, si no ho tractaven els diaris o ràdios no existia, i avui dia això no passa. Darrere dels mitjans, de diaris, de webs, de ràdios, també hi ha interessos econòmics, i per tant, que només els mitjans tinguessin el monopoli de la informació tampoc no era del tot recomanable. 

P. Quin és el rol del periodista en aquest entorn informatiu? 

R. Avalar que la informació que estàs donant ha passat una sèrie de criteris. No dic que sigui la veritat absoluta, però saps que allò que t'està avalant un periodista s'ho ha mirat amb professionalitat, ha intentat contrastar-ho, ha parlat amb diverses fonts abans de donar la notícia. Si a tu t'arriba una publicació en algun lloc sense saber qui ho ha publicat ni perquè, no tens la certesa que allò ha passat una sèrie de controls. 

P. Segons el Digital News Report, a Europa la ràdio és el mitjà de comunicació que aporta una informació més creïble (56% de la ciutadania), seguida de la TV i la premsa amb un 49%. A què creus que es deu aquesta percepció?

R. En primer lloc, jo crec que s'estableix un vincle entre el presentador de ràdio i l'oient, que a les pàgines web o xarxes de vegades costa més de fer, aquesta intimitat que aconsegueixes escoltant directament amb els teus auriculars. 

Després, és cert que la ràdio no ha caigut en alguns defectes de la televisió; per exemple, la televisió porqueria, que va fer que aquest mitjà perdés part del seu prestigi. La ràdio no ho ha fet, i això ha fet que mantingui la seva credibilitat. 

I després, amb el canvi tecnològic, els diaris, per exemple, han perdut part del seu paper, però la ràdio s’hi ha adaptat més bé. La consumim de manera diferent, no tenim el transistor per escoltar el que s’està fent, sinó que a través del telèfon, tauleta o ordinador vas a buscar el contingut que t’interessa, i això fa que no ens hagi penalitzat tant la tecnologia i internet. 

Al final, entre unes coses i altres, no hem caigut en alguns dels defectes que sí que van caure la TV i o els mitjans escrits. 

P. Parlem una mica de tu, en una entrevista en un altre mitjà t’etiquetaven de periodista radiofònic. Quins formats has fet i en quin et sents més còmode?  

R. Fa 27 anys que treballo a la ràdio. He fet esports, transmissions esportives, programes d'esports, feina de gestió, informatius, magazins..., ho he tocat una mica tot, i en tots els moments he estat còmode. A mi la informació m'agrada, i per tant fer un informatiu m'agrada. Fer un magazín com és La tarda també, les entrevistes són interessants i em va permetre conèixer gent que en altres condicions no hagués conegut. L'època que feia esports també m'ho vaig passar molt bé, de fet jo vaig començar en el món del periodisme perquè a mi m'agraden els esports, jo volia ser periodista esportiu. Després, quan ho vaig ser va arribar un moment que ja me'n vaig cansar i volia tastar altres coses. Però em costaria triar una cosa per sobre d'una altra.

Sí que em canso molt dels projectes, quan fa uns anys quan estic uns quants anys fent una cosa tinc ganes de fer-ne diferents. 

P. Com és fer un informatiu diari? Que és el que més t’esgota, i el que més t’agrada? 

R. El que esgota és justament part de la gràcia. És molt xulo quan tu tens un programa que a les 9h del matí l'has dissenyat, i a les 13h passa alguna cosa que et fa canviar totalment l'escaleta, tot l'ordre, tots els temes, perquè ha passat una cosa molt important que fa que la meitat de les coses que has preparat no serveixin. 

Això, quan et passa dos o tres dies pot ser estressant, però hi ha un punt d’adrenalina que és molt ben parida, i quan passa això també és molt xulo, i la satisfacció que et dona quan ets capaç de canviar tota l'escaleta perquè ha passat una cosa, és una injecció de moral. 

D’altra banda, a vegades pot ser estressant, perquè majoritàriament donem males notícies: guerres, crisi econòmica, problemes, malalties... al final del dia dius, ostres, no he explicat ni una bona notícia gairebé. 

Aquestes dues coses poden ser un punt estressants, però al final t'hi acostumes.

P. Com veus la professió pels futurs periodistes que s’hi vulguin dedicar?

R. Soc incapaç de preveure com serà la meva feina d'aquí a 15-20 anys perquè hi ha una crisi important de molts mitjans: crisi econòmica, molta precarietat, cada vegada la informació està més restringida i és més difícil arribar-hi, les grans empreses volen gestionar ells la seva informació i no et deixen accedir-hi, etc. El panorama no el veig engrescador, però si algú creu que aquesta és la seva vocació, i que això és el que li agrada, i vol dedicar-s’hi, jo li recomanaria que ho provi, que treballi tan aviat com puguin en mitjans petits, de vegades sense cobrar, perquè aquí és on s'aprèn la professió.

Formar-se també, però tastar-ho. Si t'agrada la ràdio, busca’n una ràdio municipal on poder començar, o gravar-te a casa ara que hi ha molta capacitat tècnica per poder-ho fer, fins i tot per fer-te vídeos si et vols dedicar a la televisió. Perquè aquí t'equivocaràs molt, però aprendràs molt. I si és la teva passió, endavant.