Amb ella conversem sobre com és l'exercici del periodisme en l'era de Twitter i, el més important, com és ser dona i periodista.
Perquè vas decidir ser periodista?
Perquè m'agrada intentar entendre el món que ens envolta, i fer l'exercici d'intentar explicar-lo a la ciutadania. Sempre dic que els periodistes som els historiadors del present, de la mateixa manera que els historiadors tal com els entenem són els encarregats d'explicar-nos el passat. Nosaltres som els orfebres de com s'explica la realitat als ciutadans, cosa que és evident que suposa una gran responsabilitat.
A mi em va cridar molt l'atenció intentar entendre què passa al nostre voltant i explicar les claus a la resta de les persones. I jo no vaig projectar ser periodista, no és que tingués molt clar des de petita que volia ser-ho, ho vaig decidir just abans de fer la selectivitat, perquè inicialment volia estudiar arquitectura, però vaig canviar en el darrer moment.
I quin va ser el motiu?
Vaig canviar arran dels atemptats de les Torres Bessones l'11 de setembre: tota la feina informativa i periodística que es va fer al voltant dels atemptats em va impactar moltíssim. Tothom es preguntava què havia passat exactament i per què. De fet, va marcar un abans i un després en la concepció de la seguretat en el món. I em va apassionar tant que vaig decidir que jo volia dedicar-me a intentar entendre el món, i contribuir a explicar-lo. Una altra cosa és si després ho aconsegueixes fer millor o pitjor en funció del moment i les oportunitats, però vaig decidir aquest canvi i no me'n penedeixo.
Dels teus anys de formació a la universitat, què creus que és el més important que vas aprendre?
Sobretot, que no hi ha veritats absolutes, i que la realitat sempre és calidoscòpica. I que, com a periodistes encarre-
gats d'explicar la realitat, i que tenim el dret i el deure d'informar a la ciutadania, això ens obliga sempre a buscar tots els arguments, fins i tot des de punts de vista antagònics, per intentar conformar-nos un retrat aproximat de què tenim al davant i poder-ho explicar als ciutadans. I així, donar-los els arguments i els elements perquè ells mateixos es formin les seves pròpies opinions.
Crec que és una de les coses que més ràpidament vaig entendre de la professió. Que la realitat no és mai una qüestió de blanc i negre, que no existeix l'objectivitat sinó l'honestedat a l'hora d'exercir l'ofici. I també una altra cosa que ens van deixar clara a la facultat és que l'exercici d'aquesta professió no està mai exempta de pressions, de lobbies, de grups d'interès, que intenten controlar el missatge que es dona. I que, per tant, som els i les periodistes els encarregats de blindar-nos d'aquests intents i prioritzar sempre els criteris periodistes a l'hora d'informar.
I què vas trobar a faltar en el teu aprenentatge a la universitat?
Jo crec, i ho hem comentat amb altres companyes de professió, que es produeix una dissonància entre allò que aprenem a la facultat, quan fem un programa de ràdio o una crònica periodística a quant ens toca fer el mateix dins d'una empresa, d'un mitjà de comunicació, perquè tot es complica. Clar, la universitat és com un laboratori on tot el que ens envolta és neutre a l'hora d'exercir la professió, però quan tu entres en una empresa, et trobes un mitjà amb un cap, un context de treball, una propietat de mitjà, una línia editorial (que jo sempre defenso que una cosa és la línia editorial i una altra és la part informativa que hauria de quedar absolutament blindada dels interessos que pugui tenir la línia editorial), i tota aquesta part pràctica a la universitat no es dona tant.
També el que crec que es troba faltar és el fet que, justament per ser un laboratori d'idees, manca el contacte directe amb la realitat que has d'explicar. No és el mateix simular una entrevista a un dirigent polític o entrevistes de qüestions que tenim a l'abast a la universitat, que plantar-te davant d'un líder de partit o d'un president de la Generalitat, o del president de Foment o del secretari general d'UGT, dona igual qui, i haver-li de fer una entrevista i anar superant les adversitats, els arguments, i els contraarguments. I tot i que cada cop es treballa més en aquesta línia i això t'enriqueix i et prepara molt més per la realitat que hauràs d'afrontar, és impossible que la facultat reprodueixi el context en el qual tu treballaràs després.
I un capítol a part, sumem-hi la precarietat generalitzada del sector en la qual et tocarà treballar com a periodista, que fins i tot et pots sentir afortunada si tens un contracte indefinit perquè cada vegada més la tendència a l'alça és que hi hagi professionals que siguin freelance, i que cada vegada les col·laboracions estiguin pitjor pagades. Crec que quan jo estava a la facultat no era tan conscient de la precarització que lamentablement va a més, i que això afecta també a les dinàmiques de treball.
Tot i que col·labores a programes de televisió i de ràdio, almenys fins ara t'hi has dedicat gairebé en exclu
siva a la premsa escrita. Què és el que més t'agrada d'aquest mitjà?
Tot i que amb la premsa escrita també treballem amb la immediatesa, tenim més espai pels arguments, per la reflexió i per la informació reposada. És veritat que cada vegada més hem incorporat a les nostres rutines el fet d'haver d'informar de les notícies d'última hora, però a la vegada en la meva pràctica diària jo no només escric el que acaba de passar de forma immediata sinó que haig de fer altres cròniques per poder explicar amb arguments, amb antecedents, amb historial, que és el que està passant perquè la gent ho pugui entendre. En canvi, a televisió i a ràdio, tot i que hagi espais de reflexió i periodisme reposat, acostuma a ser un periodisme més sintetitzat, més lligat a l'última hora. Jo sempre dic que faig "excursions" a la televisió i a la ràdio, però el meu hàbitat natural és escriure, perquè m'obliga a ordenar idees, i a pensar i no haver de fer-ho de forma tan precipitada i tan ràpida.
Mentre et formaves, ja sabies o ja pensaves que et dedicaries al periodisme polític? Com et vas acabar especialitzant?
Tampoc havia projectat dedicar-me al periodisme polític i, de fet, com que vaig començar a premsa local, em tocava fer una mica de tot, política municipal, societat, economia... Els primers anys vaig fer més aviat feina a les seccions de societat. Però hi va haver una necessitat a la secció de política cap al 2008, un món on hi havia majoritàriament redactors homes de determinades edats avançades. Hi havia molt poca periodista jove, cosa que ara s'ha revertit i s'ha equilibrat molt. I quan m'ho van proposar, em va fer molt respecte. Al principi no entenia com a partir de la frase d'un dirigent polític es podia fer una crònica sencera, perquè jo venia de societat, d'escriure sobre coses observables i palpables, quan a la política bona part de la feina és tenir capacitat per entendre el context d'allò que s'està dient.
Ja des del 2008 ja m'he quedat fent política: en 2010 vaig fer canvi al diari Ara, vaig formar part de l'equip fundacional i m'hi vaig estar sis anys a la secció de política, i després vaig fer el canvi a Nació Digital on també he estat sis anys majoritàriament escrivint sobre política, tot i que en els darrers anys tots els companys i companyes ens hem hagut de reinventar per escriure sobre la pandèmia i sobre altres qüestions socials. I ara des del setembre estic en El Periódico, de nou a la secció de política.
M'han tocat uns anys trepidants en l'àmbit del conflicte polític que ha marcat la política catalana en la darrera dècada, i també en les successives conteses electorals que hem anat encadenant. Ha estat apassionant i no he tingut temps ni d'avorrir-me ni a cansar-me.
En què t'hi has trobat per ser dona i dedicar-t'hi al periodisme polític?
Crec que totes les dones en qualsevol àmbit laboral sempre partim d'una situació de desigualtat, però en el periodisme, i en el periodisme polític, i tant. Quan arribes, i ets dona, i a més ets jove, costa molt més que se't prenguin seriosament. Jo havia patit que un dirigent polític truqués al meu cap i li digués que vigilés molt la meva feina perquè li havia enviat una nena a cobrir la roda de premsa. Aquestes coses han passat i passen. O que et tracten amb certa condescendia, o l'etiqueta nena, que sembla que no ens la llevarem en la vida. O m'ha passat anar a una tertúlia, sobretot al principi, i que alguns companys de tertúlies es pensessin que era la companya de pràctiques i no pas algú que a l'estudi estaria en el mateix nivell a l'hora de debatre, o com a mínim amb les mateixes oportunitats.
I jo encara em puc sentir afortunada perquè he pogut tenir una certa estabilitat laboral, però les desigualtats van a més com més precària és la teva situació, perquè et fa més vulnerable. I darrerament, la dificultat que m'he trobat ha estat sobre tot l'assetjament a xarxes socials per alguns temes que he publicat i que no han agradat a determinats sectors de poder.
Quan estudiaves per a periodista, pensaves que viuries aquesta mena de situacions?
Una de les dificultats que ens trobem les dones en general, i també les dones en l'àmbit periodístic, és detectar que certes situacions que hem normalitzat en realitat no ho són. I jo crec que això m'ha passat al llarg dels anys. Hi ha situacions que ara rememoro que en el seu dia ho vaig viure amb resignació: "les coses són com són, soc jove, m'haig de guanyar a pols la meva feina". I ara, quan ho repasso, veig que m'he trobat amb dificultats, i la meva companya que tinc al costat també, però el meu company de l'altre costat no ha hagut d'afrontar. El meu company també ha estat jove i ningú no ha trucat al seu cap per dir-li que vigili que escriurà aquest nen.
Després també t'adones que hi ha companyes que per exercir la mateixa feina que companys homes tenen una retribució salarial inferior. Això passa a escala global a la nostra societat, i també a l'àmbit periodístic.
I és una mica hipòcrita perquè els mateixos mitjans expliquem i denunciem d'aquestes desigualtats salarials i després resulta que hi ha determinades empreses on això passa. I no s'associa això que tu assenyales amb el que pràctiques, quan hauria de ser un exercici de coherència i de justícia.
Les que ocupeu espais tradicionalment masculins teniu més problemes?
Hi ha un informe de la UNESCO que fixa en un 73% les dones periodistes que han patit episodis d'assetjament a les xarxes, no assetjament sexual en aquest cas, sinó per exercir la seva feina. L'informe també diu que els temes més susceptibles de rebre aquest assetjament solen tenir a veure amb la informació política, amb el periodisme esportiu, amb les denúncies de determinats casos de corrupció, amb la defensa dels drets de les dones o quan es produeixen publicacions sobre vulneracions de drets humans.
Són temes que es poden tractar d'una manera molt transversal, d’un cas de corrupció es pot parlar des d'una secció de política o de societat, de la mateixa manera que dels drets de les dones es pot parlar també des de l’àmbit polític, jurídic o econòmic. Per tant, malauradament, és un tipus de violència transversal. Igualment, sí que és cert que en el cas del periodisme esportiu, és molt sagnant. En l'àmbit de la política les dones cada vegada han anat introduint-se més, i ara està bastant equilibrat (el que passa és que quan veus la radiografia de caps de secció o directors continua havent-hi una desigualtat molt gran. Hem arribat a la base, però la punta de la piràmide continua sent masculina i és multifactorial el perquè), però en l'àmbit esportiu continua molt arrelat el pensament que les dones estan ocupant un món que és propietat exclusiva dels homes, i pateixen molt, i solen estar bastant soles quan es produeix un cas d'assetjament a xarxes, perquè qui les hauria de defensar i respondre col·lectivament són els seus companys, que acaben sent còmplices (encara que no ho pretenguin) de la situació de discriminació de les seves companyes. Recordo que l'any passat 15 periodistes de l'àmbit esportiu van fer un article denunciant els assetjaments que patien a les xarxes i cap periodista home no se'n va fer ressò, i gairebé va tenir molt poca repercussió perquè va faltar l'acompanyament de la professió en general, i de l'àmbit masculí en particular.
Les xarxes socials i en especial Twitter són una eina molt necessària en l'exercici de la professió periodística actualment. Què implica ser dona, periodista, i ser-hi a les xarxes?
Twitter per nosaltres és una eina de treball molt potent, i que ha arribat a canviar les dinàmiques de treball. Quan va irrompre a la professió vam veure clarament que era una eina de difusió de les notícies que publiquem potentíssima, i també on trobaves interacció amb aquella gent que et llegeix. Però a mesura que s'ha normalitzat l'ús de les xarxes socials i la tecnologia, també ha anat creixent un nou tipus de violència que és el ciberassetjament.
Abans comentàvem que hi ha la derivada de l'assetjament sexual que afecta de forma transversal a totes les dones. Doncs també es produeix l'assetjament per la feina què fem. Quan es dona? Quan es publiquen temes que sacsegen l' statu quo del tipus que dèiem abans (informacions polítiques que es publiquen i no interessen, quan es destapen casos de corrupció, quan es denuncien les vulneracions de drets de les dones...), aquest poder reacciona, i s'orquestra de tal manera que fan un assetjament via xarxes socials per intentar dissuadir-te de què tu continuïs publicant allò que has publicat, intentant silenciar-te i que desapareguis d'un espai on et considerin una intrusa.
Per exemple, el cas de les tertúlies, un espai on alguns consideren que no ens correspon ser-hi. I aleshores es produeix la crítica. I una cosa és que et critiquin des del punt de vista argumental, o constructiu, sobre la teva feina (els periodistes no som infal·libles, ens podem equivocar), però, en canvi es produeix un linxament a xarxes per destruir-te personalment i psicològicament, i per apartar-te d'enmig.
I com ho fan això? Doncs anant directament en contra de la teva vida personal, a desacreditar-te, a fer-te dubtar, a dir que estàs ocupant un lloc sense tenir la vàlua professional per ocupar-lo i sobre tot entrant a les qüestions de tipus familiar, a dir que tu estàs en el lloc que ocupes perquè no sé quants favors sexuals has fet, o dir que estàs en el lloc que estàs perquè la teva parella és X. Mai perquè tens una trajectòria darrere perquè tens una trajectòria dels anys que siguin, tant és, perquè el mateix respecte l'ha de rebre una persona que porta 50 anys que 5, és absolutament igual.
Aquestes campanyes de linxament el que busquen sobretot és que desapareguis, que no continuïs publicant sobre aquell tema que ha molestat tant, i és veritat que continuar amb la teva feina quan estàs rebent aquesta gota malaia que acaba creant una bombolla a pressió a la teva vida és complicat. De fora potser no en som prou conscients, però tu si que n'ets conscient de tot el que t'estan dient, i no és fàcil seguir fent la teva feina en aquestes condicions.
Ara, jo sempre ho he dit, i per això l'acte a Parlament el 23 de gener: hem d'entendre que no és un atac personal, és col·lectiu, és a totes per ser-hi on consideren que no hauríem de ser-hi, per estar conquerint espais que consideren que no ens pertoquen, per ser OKUPES dins del patriarcat, com va dir la Mònica Terribas. Quan tu entens que el que estàs patint és col·lectiu, és quan entens també que fent xarxa podem donar una resposta col·lectiva, i començar a revertir aquesta situació, o com a mínim a què tothom en prenguem consciència. Perquè crec que no som prou conscients del mal que poden fer les xarxes socials, banalitzem el que s'hi fa, i ho banalitzem perquè la gent té la sensació que dir el que vulguis a Twitter és gratuït, és impune, i a més et pots amagar en l'anonimat, i això et dona un paraigua fantàstic. 
De la mateixa manera que no normalitzaríem que pel carrer una, desenes, centenars o milers de persones t'insultessin de forma reiterada, sistemàtica, i injustificadament i sostinguda en el temps, i no li diríem a algú que pateix això que es tapi les orelles i els ulls, doncs igualment no podem tolerar això a les xarxes socials, perquè també són un espai públic. Perquè fins ara el que estem fent és dir "no, no passa res, si t'estan dient tot això a Twitter, tanca'l i així no ho veuràs", és a dir, tapat les orelles i els ulls i aguanta i continua fent la teva feina com si això no passés. No, ens hem de plantar contra això.
No podem acceptar que ens vulguin expulsar de l'esfera pública. Twitter és un espai públic, no tot s'hi val, hi ha qüestions que sí que seran llibertat d'expressió, altres que seran èticament reprovables, i altres tipus de missatges que podrien ser constitutives de delicte, o actituds reiterades en el temps i, per tant, no es pot banalitzar, i tenim una falta de consciència col·lectiva sobre l'impacte que generen les xarxes socials a escala social.
Abans has parlat de campanyes orquestrades, com funcionen?
Pot passar que de forma espontània hi hagi algunes persones que entrin en el linxament personal de forma voluntària i sense que ningú li hagi dit? Sí, pot passar. És creïble que hi hagi milers d'usuaris, molt d'ells sota el paraigua de l'anonimat que, de cop i voltam comencin a fer tuits i que els seus tuits tinguin més repercussió que els usuaris que tenen? No, no és casual. I més quan veus que aquests usuaris que no tenen aparentment un nom real resulta que reben retuits o likes de persones que sí que ostenten una responsabilitat amb nom i cognom, i que de vegades fins i tot són càrrecs electes. Allà hi ha una responsabilitat afegida. No és el mateix una reacció espontània de 3 o 4 persones que pel que sigui són desagradables i fan comentaris desafortunats i lesius, que quan hi ha una allau de missatges tots en la mateixa línia, en assenyalar una situació personal per intentar destruir-te, jo crec que és bastant evident que és una campanya orquestrada, perquè a més reaccionen quan es publiquen determinats temes que afecten certs estaments de poder.
I en aquests casos el mitjà de capçalera com reacciona o com hauria de reaccionar?
Aquí hi ha una diferència de si formes part d'una empresa amb un contracte indefinit, o si ets freelance perquè, com deia abans, quan ets freelance, com més precarietat tens més vulnerable ets davant d'una situació d'assetjament d'aquest tipus. En el meu cas, jo formo part de la plantilla d'una empresa, i he tingut tot el suport que he necessitat. Tot i això, sí que és cert que a escala global els protocols contra l'assetjament que tenen els mitjans de comunicació, alguns el tenen a mig desenvolupar o no l'han acabat d'implantar del tot, i altres ja s'han quedat obsolets per afrontar l'assetjament digital, i això ens obliga a estar en constant renovació. I una cosa és tenir un paper i una altra és tenir les eines per combatre aquest assetjament.
Jo crec que podem prendre com a referència altres experiències en l'àmbit europeu i internacional d'empreses on s'està incloent dintre dels riscos laborals l'assetjament a dones periodistes. I aquí l'acompanyament ha de ser integral per part de l'empresa. Si parlem d'un assetjament orquestrat per un estament de poder, l'empresa pot utilitzar la democràcia per intentar desactivar allò. La persona afectada pot necessitar assessorament psicològic, també jurídic si vol explorar la via judicial, i també acompanyament laboral, perquè òbviament, això té una afectació, no a la informació, perquè per molt que t'estiguin assetjant a les xarxes, hem d'intentar perseverar en què no ho aconsegueixin, però és veritat que les teves rutines queden condicionades per aquella situació. A mi m'ha passat d'anar a tertúlies i saber que tot allò que jo estic dient, especialment quan afecta el terreny pel qual jo he rebut assetjament, m'està generant un linxament a Twitter. I això et genera una pressió psicològica que quan s'allarga en el temps, o t'acostumes a conviure-hi, cosa que em sembla absolutament injusta, o et provoca situacions d'angoixa important.
I això ho conec perquè ho hem parlat amb moltes companyes que han patit aquesta situació, i s'han trobat exercint la seva feina tremolant. I això és una situació terriblement injusta i no es pot banalitzar, i no se soluciona tancant Twitter o el telèfon mòbil. Se solucionarà quan la gent deixi de creure que té impunitat per dir el que li passi pel cap sense tenir present un mínim de respecte.
Com que és hem acceptat tan fàcilment que Twitter de vegades sigui un camp de batalla?
Jo crec que és una falta de formació en l'ús de les xarxes socials d'una banda, una falta de consciència del dany que provoquen, i també el fet que et puguis escudar en la distància i l'anonimat i, per tant, sigui molt fàcil dir segons què des de la distància (segurament molt més difícil després dir-ho cara a cara quan et trobes amb aquella persona). Però jo crec que sobretot és una qüestió d'educació i de pressa de consciència del que suposa utilitzar les xarxes socials. Hem viscut una revolució a una velocitat tan bèstia que no hem tingut temps de pair que implica el seu ús i les seues conseqüències.
Com combatem aquest camp d'impunitat que són les xarxes socials, sobretot quan els propietaris no tenen cap d'interès en què hi hagi un filtre que se cenyeixi a criteris de respecte? Costa molt que es bloquegi a un usuari a Twitter, encara que t'estiguin insultant de la manera més flagrant. Jo crec que la sensació d'estar a la intempèrie, de no poder fer res per combatre això que ens passa per sobre com una piconadora, també ha fet que es normalitzi.
Per exemple, el programa Preguntes Freqüents: cada dissabte durant dos anys vam normalitzar que cada nit la periodista Cristina Puig rebés un linxament gratuït i orquestrat per anar en contra de l'exercici de la professió. Llavors, t'has de preguntar, què està passant? Perquè fins i tot companys de professió no vam sortir en tromba per dir que això no pot passar més. Per això l'acte de Parlament, hem de dir que tot no s'hi val, marcar un punt d'inflexió i tenir eines per fer front.
Quin rol juga l'acte del Parlament per visibilitzar situacions de ciberassetjament? El fet que periodistes com Ariadna Oltra, Cristina Puig o Mònica Terribas hagin explicat què han patit en el marc de l'acte del Parlament creus que marcarà un abans i un després?
L'acte va ser una presa de consciència col·lectiva. També tenia vocació de --no dic reparar, perquè hi ha danys que no es poden reparar--, però sí d'alguna manera acompanyar, perquè hi ha companyes que s'han trobat en situacions que han hagut d'afrontar amb solitud, doncs que hi hagués una resposta, un acompanyament col·lectiu. I de cara a les properes situacions que es donin, que les companyes sàpiguen que no estan soles, i que no és un atac individual, sinó col·lectiu, que està adreçat a fer-nos desaparèixer dels altaveus públics, que fins fa molt poc, i encara ara continuen monopolitzats per homes. L’objectiu de l’acte era sobretot aquest.
I a partir d'aquí, començar a treballar amb eines, des del punt de vista de les institucions, de les nostres empreses, i dels col·legis de periodistes o associacions de periodistes, puguem d'alguna manera posar en circulació perquè s'incorporin a les nostres rutines de feina com a mecanismes de protecció.
Però, sobretot, l'objectiu primordial de l'acte era una pressa de consciència i verbalitzar que ni callem, ni callarem, ni ens faran callar. I això és important dir-ho de forma col·lectiva, perquè ens fa més fortes davant d'aquesta situació.
I per a què servirà el manifest?
Per posar per escrit la constatació de què aquest tipus de violència s'està produint i no es pot minoritzar ni banalitzar. S'ha de verbalitzar primer, perquè existeixi, perquè fins ara no es contemplava com a tal. I a partir de constatar l'existència del problema, intentar fer entre totes una reflexió col·lectiva per fer-hi front. L'objectiu del manifest és també tenir el compromís de treballar amb les principals associacions de periodistes, i en aquest sentit ens en vam sortir molt bé perquè es van comprometre el Sindicat de Periodistes, Col·legi de Periodistes, el Grup Ramon Barnils, l’Associació de Dones Periodistes, i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Hem tingut molt bona resposta en el terreny del compromís, però ara toca treballar, i no deixar que l'acte sigui només un dia en què acumulen molt focus mediàtic, sinó que realment l'autèntica feina comença ara.
Creus que alguna institució pública hauria de vetllar perquè s'acompleixi el manifest?
Totalment, i de fet el Parlament de Catalunya va posar en marxa fa poc temps un protocol contra l'assetjament i un protocol d'igualtat dins de la càmera perquè precisament allà on estan els representants polítics és on més s'ha de donar exemple. I atenent al fet que molts d'aquests casos tenen darrere un botó que el premen estaments de poder, siguin polítics o econòmics que al final acaben tenint interacció amb els poders polítics, és important que des de les institucions es posi en marxa l'obligatorietat de compromís a fer un bon ús de les xarxes socials. Ells són qui ha de tenir una actitud més exemplar perquè després la ciutadania també la tingui, perquè si no és un campi qui pugui, que és el que ens està passant ara mateix. No pot ser que dins de la rivalitat que tenen els partits ens utilitzin a les periodistes per a les seves batalles i guerres, a costa d'intentar destruir-nos psicològicament, i apartar-nos de fer la nostra feina. El Parlament té un compromís fonamental, la Generalitat també, i totes les administracions públiques tenen un compromís de fer un bon ús de tots els espais públics, i les xarxes socials ho són. Si ells regulen l'espai públic, no pot ser que les xarxes socials queden impunes
I ja per acabar, quin paper té l'educació mediàtica en tot plegat?
És una pregunta difícil. Crec que necessitem fer una reflexió col·lectiva sobre l'impacte de les noves tecnologies i les xarxes socials en l'educació d'infants i joves, i en la seva salut mental i emocional. La revolució tecnològica va a tanta velocitat que no som capaços de pair i vivim en una societat tan accelerada que no tenim temps per poder parar i avaluar que és el que està passant. Perquè, per exemple, et trobes amb criteris molt diferents en les escoles pel que fa a l'ús de telèfons mòbils i xarxes socials: hi ha qui ho prohibeix i hi ha qui ho incorpora a l'aprenentatge. Crec que cal una reflexió a escala educatiu i pedagògica sobre quins són els impactes positius i negatius del que implica i intentar unificar criteris.
I també es cert que ens trobem amb una dificultat afegida, i és que per molt bona formació que es faci a les aules, després els nens arriben a casa seva, fan ús de les xarxes socials i es trobaran amb streamers, youtubers, comunicadors a les xarxes, etc., que el que fan és difondre missatges absolutament discriminatoris, homòfobs, masclistes, i racistes. Com fem front a aquesta dualitat? M'agradaria tenir respostes, però crec que primer cal un debat reposat sobre l'ús de les noves tecnologies. I més ara, que venim d'una setmana especialment tràgica arran del cas de suïcidi de Sallent, i a partir d'aquest cas s'han difós moltes dades preocupants sobre l'estat de la salut mental dels infants i joves, de la mateixa manera que hem tingut informes en els darrers mesos sobre com continuen havent-hi posicionaments masclistes molt arrelats des d'edats molts joves. Crec que és el moment, si no arribem tard en alguns casos, de reflexionar entorn de això. També hem d’intentar entendre en quin moment viuen, i no minoritzar el seu món.
