Pregunta. Les violències masclistes entre iguals no tenen el mateix impacte si s’infligeixen al pati que a les xarxes socials. Els adolescents d’avui estan preparats per reaccionar a les formes de violència que s’exerceixen a través del mòbil? És possible que hi hagi situacions que ni tan sols identifiquin com a violència? (control de parella, fotografiar sense consentiment, pressió social per tenir relacions sexuals o fer sèxting...)
Les violències masclistes en l'àmbit digital reprodueixen el mateix sistema de poder i de desigualtat estructural entre homes i dones, entre nois i noies. El que passa és que la forma que prenen és diferent. Això no vol dir que l'impacte que tinguin sigui menor.
De fet, l'impacte d'aquestes violències en l'àmbit digital pot ser pràcticament igual, fins i tot en alguns casos superior, que l'impacte d'aquesta violència exercida de forma directa. Hem de ser conscients que tota aquesta violència virtual, per un costat posa les noies en una situació d'indefensió, perquè poden rebre violència per part de diferents nois: és com un accés que s'obre a diferents nois, a diferents companys, o fins i tot persones que no coneixen. Per tant, hi ha una exposició més elevada i falta de control en els missatges que reps. A més, en aquest cas, aquests missatges, aquestes actituds que tu no desitges, es queden allà d'una forma molt evident: un missatge, una fotografia, una nota de veu, unes paraules escrites, que deixen rastre i que queden fixades. És important ser-ne conscients.
A més, en aquestes edats més joves, hi ha circumstàncies de les violències digitals que difereixen d'altres violències que s'exerceixen entre parelles. Abans, quan no existia, per exemple, el telèfon mòbil, hi havia una sèrie de mecanismes de control que eren com tallafocs. Per exemple, el telèfon fix, un cop la noia entrava a casa, allà podia contestar el pare, la mare, o podies no contestar. En canvi, en l'àmbit digital, estem parlant d'una violència que es pot exercir 24 hores 365 dies a l'any.
Per tant, hi ha una exposició molt més elevada. Pràcticament, no existeixen els tallafocs perquè, en funció de quina relació tens, sí que pots parar el mòbil, però en moltes ocasions saps que això et suposarà després una sèrie de conseqüències molt més negatives, perquè l'altre et preguntarà per què no l'has contestat, per què no estaves connectada... Això genera una acumulació d'angoixa molt important que hem detectat en moltes noies.
També hi ha tota una altra realitat que té molt a veure amb això que dèiem, amb un sobrecontrol amb tot el que fas. Si et connectes o no et connectes, a quina xarxa entres o quina plataforma, quina és l'última hora de connexió, si has vist o no el missatge... Per tant, el que fas és que el teu cervell s'acostumi a estar en un estat d'alerta i no només això, sinó que també s'acostumi a haver de respondre d'una forma molt ràpida. En conseqüència, acaba contaminant la teva vida 24 hores al dia. Estàs exposada a una entrada de violència que acaba permeabilitzant i intoxicant tot allò que fas. Perquè l'altre entén que el fet que tinguis un telèfon mòbil vol dir que estàs a la seva disposició 24 hores.
I això, mentre dura la relació. Si s'acaba, l'assetjament, és a dir, enviar missatges constants, es veu d'una forma molt clara i, a més, en moltes ocasions molt magnificada, perquè l'altre pot estar enviant cinquanta missatges alhora sense parar amb l'estrès que això t'acaba suposant a tu. I en el cas que sigui una situació de violència sexual en l’entorn digital, et sents molt exposada i molt vulnerable en un àmbit on les normes del joc no estan clarament definides.
Per tant, totes aquelles actituds d'assetjament –que ja costa que identifiquin en la vida real– en l'àmbit digital, en moltes ocasions, no són ni identificades com a tal, es tendeixen a minimitzar. Passa per part de la pròpia noia que rep aquests missatges, però també per part dels propis agressors, que diuen que només van enviar uns missatges i no hi veuen el problema. S'identifica cada cop més la violència física, però aquesta violència en l'àmbit digital encara està minimitzada i banalitzada. I això és un problema greu, perquè realment l'impacte psicològic, emocional, que impregna aquesta ferida, que deixa aquesta violència digital, és molt elevada. Cal ser-ne conscients, cal fer-ne molta pedagogia.
P. Aquesta violència es dona en un període vital especialment complex, en què els nois i les noies es troben en un moment d’immaduresa emocional, de pressió estètica i hipersexualització, d’acceptació de grup, de dubtes sobre el model de masculinitat,... Des de les institucions i des de l’escola tenim el perill de caure en una visió adultocèntrica en l’abordatge d’aquestes situacions, però alhora, tenim l’obligació d’establir les condicions perquè els joves s’atreveixin a trencar el silenci. Quin hauria de ser el paper de la comunitat educativa a l’hora d’abordar les violències masclistes digitals?
R. Ens hem d'adaptar a les necessitats, a la realitat, i a l'univers d'aquests i aquestes adolescents. Cal fer moltíssima prevenció. Jo crec que l'eix clau de tot plegat, encara que sembli molt evident, és la prevenció. Ens adonem que encara hi ha una falta de consciència del que són les violències masclistes en l'àmbit digital, de la importància que tenen, del dolor que generen, en les noies, per posar-hi nom, però sobretot als nois. Jo crec que necessitem interpel·lar els nois de forma directa, perquè siguin conscients del dolor que poden generar. Que aquell tipus de comentari, aquell tipus de paraula, no són només paraules, comentaris, fotografies, missatges... que no són innocus, que això fa mal, que impacten en la salut emocional i en el benestar de l'altre. Que són conductes de control, que són conductes de violència, i que al darrere hi ha tota una realitat que té a veure amb la violència psicològica.
Cal fer-los conscients, perquè estan en un moment que encara es poden modular reaccions, aprenentatges. Encara es poden construir relacions sanes i es pot identificar que s'estan torçant determinades actituds, relacions..., en un moment en què són modelables, i en què hi som a temps per canviar determinats patrons o actituds. Jo crec que aquí és molt important que treballem, primer amb les noies per identificar, per acompanyar-les, perquè no tinguin por a expressar-se, perquè siguin conscients de l'impacte emocional que tot això genera. Però sobretot treballem amb els nois, perquè siguin conscients que qui genera el problema de les violències masclistes en l'àmbit digital és aquesta masculinitat patriarcal amb la qual ells també s'eduquen i amb la qual ells també ocupen un espai dintre els seus iguals.
Abans de parlar de violències masclistes en l'àmbit digital, és important parlar de les seves masculinitats, de com es relacionen entre ells, de com es relacionen amb les noies, amb les companyes, de quin paper ocupa la violència en les seves vides, de què els ofereix la violència, de com relacionen aquesta violència amb el poder; com també això els acaba afectant i quin tipus de relacions construeixen des d'aquest lloc i oferir-los models alternatius de masculinitat, models de relació molt més sanes, molt més respectuoses, des d'un lloc de benestar, des d'un lloc de molta més igualtat, des d'un lloc de no tenir por, fins i tot des d'un lloc de relacionar-se amb més confiança sent realment qui són amb els seus iguals, que en moltes ocasions aquest ja és el primer espai on aprenen aquestes conductes violentes. És molt important treballar-ho des d'aquí i des del seu llenguatge.
També és molt important treballar des de la sanció social, no tant des de la sanció jurídica, per les edats que tenen, per l'impacte vital que tot 
això pot tenir, però sí treballar des de la sanció social en el sentit que siguin altres companys, altres amics, que puguin també frenar determinades actituds en la persona que ho està fent. Un amic teu que et vingui i et digui això és una situació de violència, això no ho pots fer. Aquest tipus d'actituds no sumen, són actituds que fan mal. Jo amb un tipus de company que es relacioni d'aquesta manera amb la seva parella o amb les nostres amigues de l'aula, no m'hi sento còmode, no és un tipus de relació que vulgui tenir.
Per tant, que al final realment qui senti la pressió, l'aïllament, que senti fins i tot la vergonya de determinades actituds i comportaments, siguin aquests nois. Per això jo crec que és molt important treballar des de l’espai del diàleg. Primer des del diàleg entre elles, després entre ells i llavors fent espais mixtos, però al principi treballar amb espais no mixtos on puguin evidenciar realment per què hi ha aquests tics de comportament, aquests tics en les relacions i quin paper ocupa la violència.
I oferir-los models alternatius, atractius i també identificar personalitats, 
personatges, influenciadors que connectin amb el seu llenguatge, amb la seva estètica, persones amb qui ells se senten o elles se senten identificades i que tinguin aquest missatge, tinguin aquest discurs. En lloc d'anar a buscar tots aquells influenciadors que l'únic que fan és alimentar conductes masclistes, buscar aquells que realment advoquin per la igualtat i estan realment construint espais i models alternatius de masculinitat.
P. La pornografia pot ser la porta d’entrada a la cultura de la violació (el cos de la dona a disposició de l’home). Fins a quin punt la facilitat d’accés a un tipus de pornografia violenta i els patrons que s’hi reprodueixen estan transformant les relacions sentimentals i sexuals dels joves?
R. Per mi és clau tot aquell treball que té a veure amb com deconstruïm la pornografia com un referent en l'àmbit de la sexualitat, sobretot la pornografia mainstream. Perquè és cert que hi ha una pornografia ètica o feminista i el problema no està en la pornografia en si, sinó en com el masclisme transversalitza aquesta pornografia més mainstream i fa que quasi el 80% de les imatges i continguts que es consumeixen de forma massiva reflecteixen situacions de violència. 
O sigui, per mi l'eix principal no és posar en el centre la pornografia, sinó posar en el centre la falta d'educació sexual. Perquè crec que és importantíssim ser conscients que al darrere de la pornografia hi ha un gran mercat, és un producte sotmès al mercat, a la política de la demanda i l'oferta. I llavors en aquest sentit crec que és molt important ser conscients que si situem en el centre l'educació afectivo-sexual construirem persones que siguin crítiques davant d'aquesta pornografia i que per tant puguin rebutjar determinades imatges perquè seran capaces d'identificar-ho com a situacions de violència.
Tenim una necessitat imperiosa de fomentar l’educació afectivo-sexual, però no únicament a les escoles, que també perquè és un espai on es democratitzen els aprenentatges, també a través de les famílies. No pot ser que avui en dia encara parlar del sexe sigui un tabú en moltes famílies, en molts espais. És important que puguem parlar del sexe amb tranquil·litat, que les persones adultes ens formem, perquè nosaltres som fills i filles també d'unes societats on no ens van parlar d'educació afectivo-sexual i hem hagut d'aprendre (segurament amb moltes experiències doloroses en molts moments) què era realment el sexe o què són les relacions sanes, com es treballa el tema del consentiment, del desig.
Hem de ser conscients que el porno, com dèiem, genera un interès econòmic al darrere molt clar. El que fa és buscar els nostres fills i filles des de ben petits perquè s'acostumin a aquest tipus de continguts. Per tant, sabem que amb 7, 8 anys, 9 anys, ja si entren a internet, els comencen a enviar determinades imatges o determinats continguts de fàcil accessibilitat perquè puguin començar a construir el seu llenguatge sexual a través d'aquesta pornografia i que d'alguna forma el seu cervell comenci a identificar la pornografia com un espai de satisfacció. I aquest és un espai on de cop i volta, com que encara no tenen coneixement de què és el sexe, interioritzen moltes situacions de violència sexual, les naturalitzen i les normalitzen.
I aquí ja anem tard. De fet, no hauríem de parlar del sexe a partir de l'adolescència o a la preadolescència, o millor dit, la postinfància, sinó que realment des de ben petits i petites podem començar a parlar del consentiment, del desig, de com és el nostre cos, de què estem disposats o no a fer, de tota la comprensió, sobretot de la part més efectiva del que suposa. Per exemple, tot el tema de compartir espais d'intimitat, de la necessitat de fer-ho amb iguals, d'identificar situacions que són situacions que a mi em fan sentir malament i, per tant, tinc tot el dret a dir no, a frenar i, sobretot, que els pares, mares o altres figures de referència, siguin elements d'ajuda. Que si tenen qualsevol problema, es troben en qualsevol situació, siguem una porta on anar a picar i no que un altre cop hi hagi tot aquell tel d'ocultació, de vergonya, de vincular el sexe amb alguna cosa negativa, amb tot aquest tabú, tot això.
Jo crec que tenim l'obligació de trencar tot aquest tabú amb què nosaltres ens vam educar. El que passa és que no és senzill perquè, a vegades, tenim la sensació que no tenim les eines. El consum de pornografia disminuirà quan nosaltres els capacitem per identificar que allò són situacions de violència i, únicament veient-les, ja els hi tiri enrere, no els exciti, al contrari, que realment els generi malestar.
S'ha de fer un treball molt important amb les noies perquè no aprenguin determinats rols de gènere que es veuen molt en el porno, aquest més mainstream, i que, per tant, siguin subjectes sexuals i no objectes sexuals. I, sobretot, també s'ha de treballar molt amb els nois per tota aquesta capacitat de comprensió dels senyals de l'altre, del desig, de no cosificar les dones i, per tant, buscar aquestes relacions igualitàries.
Alba Alfageme Casanova és psicòloga especialitzada en l’abordatge de les violències masclistes. També és professora de la Universitat de Girona, i assessora de polítiques públiques. 