Fomentar l’esperit crític per afrontar el món de la postveritat i de les fake news

En aquests moments de l’any 2018, probablement les paraules “postveritat” i “fake news” ens resulten molt més familiars que fa, tan sols, un parell d’anys enrere. Sense anar més lluny, aquests dies hem presenciat diverses notícies falses (com aquesta a les xarxes, donada per bona per molts usuaris de Twitter, o aquesta altra, sobre algun rètol poc afortunat a un informatiu de Cuatro, o una més, aquesta sobre els rumors de nou a les xarxes per l'absència de la Lídia Heredia al programa Els Matins de TV3).

I és que ja ho apuntava així el diccionari Oxford de la llengua anglesa quan, el 2016, va escollir el terme “postveritat” com “la paraula de l’any”, definint-la de la següent manera: relatiu a o denotant circumstàncies en les quals fets objectius no són tan influents en la formació de l’opinió pública com l’apel·lació a l’emoció i a la creença personal. Mentre que el passat 2017, el mateix diccionari apuntava la combinatòria de les paraules “fake news”, que podem traduir literalment com a “notícies falses”, com una de les que havia vist augmentar més el seu ús (un 365%).

Arribats a aquest punt, cal que ens preguntem: som conscients de la quantitat de notícies falses que ens arriben diàriament? Unes notícies falses que ens arriben no només a través de les xarxes socials o de pàgines webs secundàries, sinó que, moltes vegades, són publicades per mitjans de renom internacional. I la tendència no sembla que hagi d’anar a la baixa. La consultora Gartner va llençar una predicció de la qual es van fer ressò diversos mitjans, segons la qual, la meitat de les notícies que consumirem el 2022 seran falses. Aquest fet s’explica, entre altres coses, perquè és més fàcil, més econòmic i ràpid obtenir continguts de dubtosa veracitat que confirmar els fets i verificar les fonts. Però també perquè s’està constatant que els receptors d’aquestes notícies no s’escandalitzen, fins i tot les agraeixen, i en el camí fins a constatar que són falses, la informació ja s’ha estès i és difícilment revocable. Segons afirma Xavier Giró, professor de la UPC: "Cal tenir en compte que al nostre cervell no li agraden els canvis. Tendim a creure el que reforça les nostres idees i qüestionar el que desafia les nostres opinions. I buscarem les notícies amb què ens sentim més a gust."

Davant d’aquesta situació, estan sortint iniciatives com la de la web Maldito Bulo que destaca quines notícies recents són falses. Consultar-la ens fa prendre consciència de l’increïble abast que està prenent el fenomen, i no com un fet llunyà, sinó com una realitat pròpia d’aquesta era de la postveritat. En aquest sentit, alguns governs s’estan plantejant generar algun tipus de sistema de seguretat, que t’alerti al moment quan estiguis llegint una notícia falsa. Mentre hi ha qui posa en dubte l’efectivitat o la perillositat d’optar per aquest tipus de “solucions”. Qui ha de tenir el monopoli sobre què és veritat i què no? Es pregunta l’investigador serbi Vladan Joler en la primera part del reportatge “Notícies falses, "booty dance" i cinema de culte” del programa “Quan arribin els marcians”, de TV3.
 

Així doncs, immersos com estem en una era de mitges veritats o de veritats relatives i en un context en què els fets, teòricament objectius, estan permanentment posats en dubte, hi ha el risc de convertir-nos en societats apàtiques i desconfiades. Assimilar i naturalitzar la desinformació pot ser quelcom molt perillós.

Per tot això, és important parlar amb els més joves i conscienciar-los sobre com no tot el que està a internet és garantia de veritat absoluta. No es tracta de caure en una malfiança crònica, però sí de fomentar l’esperit crític i les ganes de construir-se un discurs i unes idees que siguin pròpies. Acostar aquestes reflexions als més joves pot ser útil també per fomentar la prudència i la consciència a l’hora de compartir continguts o d’escampar informacions, sigui des de les eines digitals o des del tradicional boca-orella. Informacions que poden estar distorsionades o manipulades o, simplement, imatges malinterpretades que, fent-les córrer per inèrcia, poden ser molt perjudicials.

Animem a les famílies a reflexionar a casa sobre aquests temes. En paral·lel, dins de les unitats didàctiques d’eduCAC trobareu recursos específics i pautes de treball per afrontar aquesta qüestió també a les aules:

• Unitat didàctica 03. A qui em crec?: en un món de sobreinformació i uns mitjans que lluiten per captar la nostra atenció, hem d'aprendre a discernir entre les notícies rigoroses, els rumors, les mitges veritats...

I per introduir-los en el funcionament dels algoritmes i en altres conceptes, com ara les bombolles de filtre d’internet, que potencien processos de preselecció sobre la informació que ens arriba i la que no, podeu utilitzar la proposta didàctica “Vivint en bombolles” que trobareu dins de l’Itinerari transversal “Identitat digital”.