Mòbils, addicció i desinformació

Explica el periodista Carlos Baraibar, que en l’univers digital al qual estem sotmesos ens arriba tanta informació que al final no entenem res. Les xarxes socials, la immediatesa constant, la inundació informativa..., al final, acabem infoxicats i desinformats. Aquesta desinformació que patim sovint no respon a cap estratègia, però és inevitable que tot aquest soroll suposadament informatiu ens col·lapsi. 

Sobre la capacitat addictiva de l’ús de la tecnologia –en especial el mòbil–, i els possibles efectes en les persones circula molta informació. Els mitjans de comunicació tiben amb freqüència d'aquest fil, perquè l'interès informatiu és evident: tots portem un mòbil a la butxaca i, per tant, tots som susceptibles de patir qualsevol dels seus efectes adversos. 

família mirant la TVEl clima social que estem vivint es pot assimilar a d’altres de la història més recent. Explicava el periodista Salvador Alsius en un article al diari Ara que fa trenta o quaranta anys, la televisió era la tecnologia demonitzada, la que representava tots els perills possibles per a moltes famílies i educadors. Abans de la diversificació de pantalles de consum audiovisual, els estudis se centraven en els possibles efectes de la televisió en les persones, especialment en els infants i joves. Ens preocupava, per exemple, si hi havia alguna relació causal directa entre la violència a la petita pantalla i la violència a la societat. 

L’evidència científica encara no ens ha donat una solució definitiva al dilema televisiu. I si ens posem a buscar, segurament trobaríem tants estudis sobre la influència negativa de la caixa tonta com els que proven el contrari. 

Ara que les nostres pors s’han traslladat als efectes de la tecnologia (bàsicament al mòbil i als videojocs), ens trobem en una situació similar, una espècie de tempesta perfecta: 

  • autoconsciència de l’abús tecnològic, en especial el mòbil, 
  • preocupació social pel controvertit component addictiu i els possibles efectes en els infants,
  • desconeixement d’allò que fins ara ha pogut evidenciar la ciència,
  • allau informativa.  

Què ens cal per sobreviure a aquesta situació? Tornem allà on érem a l’inici, i de nou parafrasegem al Carlos Baraibar: ens cal una mica de pausa, posar fre a la immediatesa absoluta i molt context. 

I ens ajuden a posar context les persones expertes. Per exemple, l’any 2021, a la revista científica Digital Education Review, de la Universitat de Barcelona, investigadors de les universitats Ramon Llull, Girona i Navarra, en una anàlisi de les addiccions tecnològiques centrades en les xarxes socials, els mòbils i els videojocs, explicaven en relació amb el mòbil que "tot i que existeixi un ús problemàtic, utilitzar el terme addicció és inadequat perquè, entre altres coses, la conducta problemàtica no depèn del mòbil o d’internet sinó de les aplicacions que s’utilitzen i", afegeixen, "per a futures investigacions serà més productiu estudiar els usos i les activitats que es porten a terme amb el telèfon en lloc del temps o la freqüència d’ús"

Recentment, el catedràtic de la facultat de psicologia de la Universitat de Granada José César Perales, expert en trastorns addictius sense substància, explicava en relació amb el mòbil i l’addicció que, en tot cas, es podria parlar d’activitats addictives o problemàtiques que es fan amb el mòbil, però que en realitat el mòbil és tan sols un mitjà per accedir-hi. També veu limitacions en el temps d’ús com a indicador de risc o dany, i assenyala que ens hauríem de fixar en quines activitats desplaça l’activitat que presenta dificultats de control per a la persona. 

Aquest novembre la Universitat d’Oxford ha publicat un estudi realitzat durant un període de dos anys amb prop de 12.000 nens d’entre 9 i 12 anys als EUA i no ha trobat cap evidència que demostri que el temps davant la pantalla afecti la seva funció cerebral o al seu benestar. El concepte de temps de pantalla en aquesta recerca inclou veure YouTube, jugar a videojocs, utilitzar aplicacions, fer videotrucades i utilitzar les xarxes socials.

captura informe naturePer si no ens convencen ni les opinions dels experts, ni els articles científics, fem un pas més enllà. Ens explica el psicòleg, escriptor i divulgador Ramón Nogueras que discriminar les fonts és important: “que un psicòleg o que un metge digui alguna cosa normalment no és en si suficient [...] l’evidència té nivells, i sempre hem d’atendre els nivells més alts, que són les revisions, és a dir, els estudis que revisen el conjunt d’estudis”. En aquest sentit, en novembre la revista Nature ha publicat una revisió paraigües (és a dir, una revisió basada en els resultats d’altres revisions) sobre riscos i beneficis de l’ús de pantalles. Aquesta investigació, que implica reexaminar estadísticament 102 revisions (2451 estudis i vora dos milions de participants), conclou que les conseqüències de l’ús i consum de pantalles són molt petites i heterogènies, és a dir, molt variades i en direccions contraposades, com ens explica de nou Ramón Nogueras. 

Per a prendre bones decisions individuals i familiars cal estar ben informat i buscar fonts informatives que vagin més enllà del sensacionalisme, i això és una tasca complexa. Però no cal anar a les revisions científiques cada cop que vulguem contrastar una informació. En el cas de la tecnologia, les recomanacions fetes pels col·legis professionals de metges i de metges pediàtrics estan basades en evidència i marquen unes pautes clares pel que fa a les pantalles, ja des de les etapes inicials de la vida. La regla “com menys pantalles millor” ens pot servir de guia, no pels efectes del dispositiu en si, sinó pel que estan (i estem) deixant de fer quan ens entretenim amb el mòbil. Fet que no vol dir que l'oci digital no pugui ser una bona opció, ben planificada, supervisada i acompanyada en el cas dels menors d'edat. 

Que l’evidència de moment no permeti utilitzar la paraula addicció associada al mòbil no vol dir que podem deixar a infants i joves que utilitzin qualsevol tipus de dispositiu a plaer. Però ni magnifiquem riscos ni subestimem possibilitats. Aprenguem a fer-ne un ús més racional, per l’exemple que donem als nostres fills, i eduquem en digital, com en qualsevol altre àmbit de la vida.