Família Lebrón-Rodas: la nostra experiència amb les pantalles
Pel que fa a l’ús de les pantalles en l’àmbit familiar, som de l’opinió no hi ha receptes màgiques ni regles universals. Ben al contrari, creiem que cada unitat familiar ha d’explorar i implementar aquelles fórmules amb que se senti més còmoda. A més, cada individu és únic i singular: l’estratègia que t’ha funcionat amb un fill pot no resultar útil amb un altre. Partint d’aquesta premissa, us explicaré com ens “regulem” a casa.
Per començar, tenim un parell de normes generals per tots els membres de la família. La primera és tenir un únic aparell de televisió ubicat al saló-menjador. La segona és que, durant els àpats, procurem no fer ús dels dispositius mòbils. Ens permetem, això sí, mirar els telenotícies en família a l’hora de sopar, una activitat que ens permet comentar plegats l’actualitat política i social, intercanviar punts de vista i aclarir conceptes complexos per a la canalla.
Quant als fills, en tenim dos d’edats i tarannàs ben diferents. La nostra filla gran està a punt de fer 14 anys i, tot i que té mòbil i portàtil propis des de fa gairebé dos anys (quan va començar l’ESO), és una noia que mai ha sentit una fascinació especial per les pantalles. En aquest sentit ho hem tingut bastant fàcil: hem supervisat el seu consum audiovisual i poca cosa més. Això sí, d’ençà que té telèfon mòbil fem ús d’una aplicació de control parental (Family Link) que permet limitar tant l’ús diari que fa del dispositiu (en el seu cas a les 22h queda bloquejat) com l’ús concret de determinades aplicacions. Aquesta eina també ens permet saber la seva localització ara que comença a fer alguns desplaçaments tota sola. No obstant la seva utilitat, es tracta d’un instrument que no utilitzarem durant gaire temps més perquè, en la transició cap a l’edat adulta, considerem més adients altres mecanismes de regulació menys invasius de la seva intimitat.
El nostre fill petit té 8 anys i mig i li encanten tota mena de pantalles: la de la televisió, la dels mòbils, la de la consola de videojocs... Mai sembla tenir prou i, a la que et despistes, ell intenta ensarronar-te perquè li deixis el mòbil amb qualsevol excusa. Així doncs, amb ell hem hagut d’imposar restriccions més estrictes des de bon principi: de dilluns a divendres, per exemple, només té permès mirar la tele una estona abans de sopar i, pel que fa a la consola, la pot utilitzar únicament el cap de setmana, amb un màxim de dues hores. Ell coneix perfectament aquests límits i acostuma a respectar-los tot i que, de vegades, els posa en qüestió: “els meus amics poden mirar la tele al matí, per què jo no puc?”. En aquests casos intentem mantenir-nos ferms (“això és innegociable”) i tractem d’oferir-li alternatives d’entreteniment atractives tot i que l’actual context de pandèmia, on la vida social s’ha vist reduïda a la mínima expressió, no ens ho posa gens fàcil.
Aquesta és la nostra experiència amb les pantalles a casa, ni millor ni pitjor que cap altra, simplement, la nostra...