Pregunta. Comencem la conversa amb el doctor Matalí a l’Hospital Sant Joan de Déu preguntant-li què li suggereix la fotografia que encapçala aquesta entrevista.
Resposta. Una de les primeres coses que penso és que ens ha de fer reflexionar sobre què està passant. Com es relacionen els adolescents, si això va en detriment dels seus espais de socialització o si és que estan creant espais diferents de socialització, i quin impacte té en la seva salut. Ens ha de fer reflexionar sobre la necessitat de posar en qüestió la hipernormalització de les pantalles. Les pantalles van arribar acompanyades d'un cert enlluernament, com una revolució que faria el món millor i després d'uns anys, hem vist que potser cal reflexionar-hi. Potser cal posar uns certs dics de contenció, sobretot en la gent jove.
P. Sembla que a les famílies ens preocupa l’entorn digital dels nostres fills, però no ens ocupa tant com correspondria a aquest grau de preocupació. Només un terç de pares i mares posen normes o límits als seus fills pel que fa a l’ús de les pantalles. Des del vostre vessant professional teniu contacte amb moltes famílies. Heu notat que potser estem sobrepassades i no sabem exactament què hem de fer?
R. Jo diria que: u, hi ha preocupació; dos, hi ha una certa sensació que això ens guanya i que no tenim les competències digitals o el coneixement per fer-hi front; i tres, que hi ha una sèrie de necessitats de recomanació sobre com fer-ho. Hi ha moltíssimes guies que indiquen que abans de donar el primer mòbil hi ha d’haver una reflexió prèvia, sobre per què farem servir aquell mòbil o com introduirem aquella pantalla. Jo diria que el problema el tenim més els adults que els infants i que segurament els adults necessitem molta més competència digital. Necessitem estar molt més amatents del que hem estat fins ara amb aquest tema.
I un altre aspecte important que hem detectat: hem de fer molt d’esforç en els espais de desconnexió digital. No es tracta d’una lluita digital versus presencial. Es tracta que l’àmbit presencial sempre sigui molt més present que el digital, que el digital sigui un complement del presencial. Mentre sigui així, la sensació que hi ha un problema serà menor. Quan el món digital es menja el presencial és quan veiem que hi ha més riscos i més conseqüències.
P. Parleu de les xarxes socials com a nous espais on els adolescents dipositen els seus estats d’ànim i malestars. I aquest és un “refugi” que encara no té normes clares i on l’adolescent pot ser molt vulnerable. En el llibre dieu que les famílies mostren preocupació sobretot pel ciberassetjament i les apostes en línia, i parleu d’educar en un món hiperconnectat sense caure en paternalismes...
R. Nosaltres vam fer aquest llibre perquè teníem la sensació que havíem de fer un discurs reclamant la complexitat del fenomen. Tenim una mica la sensació que s’enfronta des d'un cert simplisme. És allò de “fora mòbil”, com si fos “mort el gos, morta la ràbia”. I nosaltres estem dient que la qüestió és més complexa. El problema va molt més enllà de les hores de connexió. Acostumem a dir que a més connexió, més problemes. I el que ens estan dient totes les metaanàlisis és que això explica poc la prevalença del problema. El que explica la prevalença del problema és el context, la motivació, la situació d'aquella persona, l’entorn socioeconòmic... Necessites una visió molt més àmplia per entendre qui tindrà problemes i qui no. Els debats sobre els usos dels mòbils s’hauran d’acabar fent sobre les aplicacions. Perquè jo sempre faig la broma que he tractat dos o tres mil nanos amb aquesta problemàtica, però addiccions al Word o al Google Maps no n'he tingut mai cap. Però sí que veiem que hi ha dos àmbits clars d'aplicacions que poden ser problemàtiques, que són els videojocs i les xarxes socials.
Fins abans de la pandèmia, estàvem tots amb els videojocs. La pandèmia va implicar, per una banda, una gran utilització de les pantalles, i afortunadament les vam tenir perquè tots allà tancats a casa allò va amortir d'una manera molt significativa situacions complexes que vam viure, però per l'altra banda vam tenir un excés de pantalles. Què és el que s'ha fet evident postpandèmia? Les xarxes socials. Dins de les xarxes socials sí que és on estem veient problemàtiques. Sobretot bàsicament el que no hem demostrat fins ara, encara que hi ha molta gent que s'omple la boca, és causalitat. Fins ara cap estudi que jo conegui ha demostrat causalitat. Això no vol dir que no l'acabem trobant. El que estem veient és comparació social negativa, que és que si jo estic tot el dia mirant coses de la teva vida, que la teva vida és fantàstica i jo tinc una vida una mica més deteriorada, doncs potser té un impacte en el meu benestar. Per tant, això fa que jo estigui pitjor amb la meva imatge. Segurament el que estem veient és que si jo estic malament per les meves raons i vaig a buscar a les xarxes socials com està pitjor, ho trobaré. I una de les coses que estem dient és que aquest algoritme personalitzat el que fa és que segurament si jo vaig a buscar coses negatives només m'arribin coses negatives, amb la qual cosa sigui un amplificador de malestars previs.
Després hi ha el debat entre el malestar i el trastorn. El que hem tingut és que, després de la Covid, hi ha hagut un augment de l'expressió del malestar. Però no hi ha hagut un augment dels trastorns mentals greus, hi ha hagut una dificultat de gestionar malestars emocionals. Les pantalles provoquen que a la societat hi hagi més solitud? Els estudis no van en aquesta línia. El que diuen és que sí que tenim un gran percentatge de la societat, no només infants i joves, sinó també de la gent gran, que se sent sola. Tenim una societat molt més individualista, amb relacions molt més instrumentals, la família ha perdut pes i ens sentim més sols. Aquí les pantalles tenen un efecte positiu, poden tenir un factor de socialització i de connexió amb altres grups. Per exemple, si formes part d’un col·lectiu de risc pots connectar amb gent, és un factor de protecció i de socialització.
Una de les coses que hem intentat nosaltres al llibre és diferenciar patrons d'usos. Hi pot haver un ús normal de les xarxes socials i de les pantalles, que vol dir no problemàtic. Jo utilitzo els dispositius i no tinc la sensació que hi hagi una afectació greu en la meva vida. L'altre, li hem dit un ús inadequat, que és aquells usos de les pantalles que van en contra del que seria esperable. Què vol dir això? Ciberassetjament, principalment, i accés a continguts inadequats. Després hi ha el gran cavall de batalla, que és el sobre ús, i que està molt vinculat amb tot el que serien els algoritmes, que és que estan pensats perquè hi dediquem temps. I aquí sobretot hi ha l'scroll infinit i l'algoritme personalitzat, que et van presentant continguts que són del teu interès, i hi aboques molt més temps. L'altre és l'addicció. Una de les coses que nosaltres diem és que siguem curosos, no tot és addicció. Bàsicament, addicció és una part molt petita del pastís i on tenim el gran repte és amb la sobreutilització. Per exemple, he assessorat alguna experiència del tipus “traiem els mòbils als adolescents durant una setmana”. El primer dia es queixen i el segon dia fan vida normal. Quan tenim una addicció no estem parlant d'això, estem parlant d'un trastorn mental crònic i que té un impacte en la vida del subjecte molt important.
Hem d’ajustar. Per exemple, si parlem de xarxes socials, no és el mateix WhatsApp que Instagram o TikTok. Quan parlem de xarxes socials, hem d'ajustar molt bé el que hem de fer. I després, una de les coses que també estem veient és que no totes les persones tenen el mateix risc. La gent extravertida té menys risc que la gent introvertida, per exemple. Quan tu et refugies en les pantalles, tens més risc que quan tu utilitzes les pantalles com un medi de socialització. Per exemple, això ho veiem en videojocs, on el que tenim és un problema en l'esfera interpersonal. En nanos més tímids, que hagin patit un problema a l'escola, d'assetjaments o de bullying, que s'hagin quedat sols, perquè hagin fet un procés migratori o perquè tenen problemes de fer amics. Perquè el joc té les propietats addictives del mateix joc, però també hi ha la part social del joc. Que és que, en definitiva, els amics del joc són els meus amics. Llavors, jo segueixo jugant perquè és el meu espai de relació, no perquè sigui un addicte del joc, sinó perquè és l'únic lloc on tinc relació amb altres persones. Si l'únic espai de relació que tinc és l'espai de pantalles, se'ns s’associa amb una major severitat clínica. Però això, sempre va acompanyat d'un trastorn mental i per això reclamem la complexitat en la conceptualització. Jo no he tingut cap cas d'una persona addicta als videojocs que no tingui un trastorn mental. També és veritat que jo sempre m'excuso dient que tinc una visió una mica esbiaixada perquè tracto pacients molt greus. Tenim comorbiditats, això vol dir un trastorn mental al mateix temps que addicció, ansietat, depressió, TDA. Estem molt preocupats per la població amb autisme i la seva relació amb les pantalles. Tenim molts dubtes sobre si és una addicció o un interès restringit i, per tant, com fer-hi front perquè pots treure’ls les pantalles amb tota la bona intenció i generar-los una crisi comportamental molt més greu. Per tant, el tipus d'intervenció i protocol han de ser diferents.
P. Què és la salutogènesi digital, concepte que introduïu en el vostre llibre, i com ens pot ajudar a actuar amb criteri?
La reflexió és que no tornarem a viure en un món sense pantalles, no tornarem als anys 70, no? Llavors no anem a buscar tant les causes que ens fan emmalaltir per culpa de les pantalles, anem a veure les causes que ens poden donar resiliència. Aquesta és la idea de la salutogènesi (*). El metge i sociòleg Aaron Antonovsky va proposar que en lloc de buscar les causes per les quals emmalaltim, cerquem les causes per les quals tenim salut. Va sorgir d’un estudi amb dones que havien estat en camps de concentració nazi i relataven haver tingut una vida prou plena. S'esperava unes prevalences de depressions, de suïcidis, d'estrès posttraumàtic, d'impactes en la seva vida, i no s'ho va trobar. Gent que ha viscut situacions que tothom es pensaria que impliquen un trencament de la persona, han sigut capaces de sortir-se’n. Això és traslladable a intentar saber quins són els elements que hauríem de tenir tots per ser capaços de conviure amb les pantalles? Quins són els factors de protecció que impliquen? És el que estem intentant esbrinar.
Hem de recuperar les sobretaules, hem de recuperar els espais de convivència, les dinàmiques de relació comunitària, els espais de desconnexió. Ara bé, la desconnexió no vol dir et prohibeixo el mòbil. La desconnexió vol dir, fem quelcom que sigui significatiu per tots plegats. Hem de recuperar espais de confiança. Hem de ser capaços de confiar en els nostres fills, parlar de quins usos fan en el seu món en línia, quin tipus de relacions tenen, com es protegeixen, com no s'exposen a determinades situacions. I jo crec que aquest és el gran repte que tenim. I, per tant, nosaltres no som molt partidaris de la via prohibicionista perquè per nosaltres la via prohibicionista resta aquest espai de confiança. Els hem de dotar de més estratègies d'afrontament del malestar, els hem de dotar de més estratègies de resiliència. Les famílies han de gestionar tota aquesta situació amb els seus fills i han d'estar molt més capacitades per poder-ho fer.
(*) Segons Antony Morgan i Erio Ziglio (2007): "Qualsevol factor o recurs que millora la capacitat de les persones, grups, comunitats, poblacions, sistemes socials i institucions per mantenir i sostenir la salut i el benestar, i que els ajuda a reduir les desigualtats en salut."
El psicòleg clínic Josep Matalí i el psicòleg Jordi Bernabeu han escrit a quatre mans Viure entre pantalles (Penguin Llibres), un llibre amb un subtítol molt clarificador: entendre i acompanyar els joves en el món digital. L’elecció dels verbs entendre i acompanyar (com a contraposició dels habituals prohibir o controlar) respon a l’apel·lació que es fa a les famílies des del llibre.