Pati, mare de tres nens

Exceptuant el setè art, la meva relació amb les pantalles és més aviat de conveniència. La tecnologia i jo ens vam conèixer tard i no m’ha seduït mai gaire. De petita, la tele només la veia amb els avis perquè a casa no en teníem, érem més de cinema i hi anàvem aprofitant el descompte del dia de l’espectador. Mai em van comprar cap consola, ni tampoc la vaig demanar. No vaig saber què era un mòbil fins als vint anys (i perquè m’independitzava) i quan vaig disposar d’ordinador propi ja m’havia llicenciat. Soc de paper i de ploma, jo. De joveneta baixava a la plaça a fer el cabra amb els amics, amb el nòvio ens escrivíem cartes d’amor i, si mai anava de viatge, enviava postals a tota la família. Sempre duc un parell de llibretes a la bossa, faig llistes per a tot i continuo comprant una agenda cada any. 

I, coses de la vida, el meu fill gran ha sortit tecnològic total. Casualitat o no, resulta que va néixer el 2007, un any que -segons els experts- ha suposat un abans i un després en la història de la tecnologia: Facebook arrasava i Twitter arrencava amb força; l’Steve Jobs presentava el primer iPhone; els tradicionals televisors de tub de raigs catòdics donaven pas als de pantalla plana (els d’LCD) i Netflix llençava la seva plataforma de vídeo a demanda. Amb aquesta efemèride, és del tot normal que ell sigui més digital que jo.
Com em dedico a l’àmbit de la comunicació, poc o molt, m’he hagut d’anar adaptant, a la força, a la digitalització d’aquesta societat líquida que està en permanent canvi, com deia Bauman. Però, per més que em dolgui, ni de bon tros, comparteixo la devoció absoluta del meu fill gran per les pantalles. Pertany a una generació que es comunica amb els amics per mòbil, lliura els deures de l’institut a través de plataformes electròniques i juga en línia amb els col·legues. Tot plegat un món que a mi queda lluny. 

He intentat durant anys, sense èxit, que no centri la seva vida en les pantalles. M’hi he barallat infinitat de vegades i he provat de convèncer-lo a peu i a cavall que la vida en tres dimensions és més rica, més intensa i més real. Però no me n’he sortit, tots els meus esforços han estat en va, i reconec que en alguns moments la nostàlgia m’ha vençut, recordant quan jugava amb mi als escacs, quan fèiem sudokus plegats i quan ell inventava, dissenyava i fabricava els seus propis jocs de taula. En aquests moments, m’he penedit d’haver-li regalat la primera consola i he odiat com mai la tecnologia, per haver-me pres tot allò i per robar-li tantes hores a ell. 

Com la tecnologia ha vingut per quedar-se i soc força resilient, he entès que si m’allunyo de la realitat tecnològica que li dona tantes alegries, m’estic allunyant d’ell. Que si rebutjo el seu món, ell se sent incomprès. I he canviat d’estratègia: procuro estar ben informada per advertir-lo una i una altra vegada sobre els perills d’internet, m’interesso pels jocs que li agraden, i li pregunto sobre les sèries de ficció que mira. I resulta que funciona, que quan entro al seu món, ell s’apropa a mi. A més, en aquests temps de pandèmia, cal reconèixer que, gràcies a les noves tecnologies, l’aïllament i el confinament no han estat tan devastadors. A aquest món digital, se li han de reconèixer, també, totes les virtuts.

Suposo que no hi ha receptes màgiques i que m’he equivocat tres-centes mil vegades, però fent i desfent aprèn l’aprenent. I, per exemple, la relació que té la meva filla mitjana amb les pantalles és completament diferent: les coneix, les utilitza i les gaudeix, però no són el centre de la seva vida, ni del seu temps d’oci o d’entreteniment. Per a ella són una eina més. I, tot i que no crec que això sigui un mèrit meu sinó que cada persona és un món, segur que el mètode assaig-error amb el gran hi ha contribuït, i estic convençuda que l’experiència acumulada ens ajudarà a gestionar millor la relació del més petit amb les noves tecnologies.